El blog d’en Peixe

M’estic treballant una sortida del vaixell anomenat Fracàs. Té uns pits acollonants.

Demà ja rumiaré la manera d’escapar-me.

Per inaugurar la secció Punys he triat un tema que m’apassiona: les drogues. I no penseu malament, no m’apassiona el seu consum. De fet, no sóc un consumidor de drogues dures. El què m’agrada és sobretot la literatura sobre drogues. Ja fa uns anys em va caure a les mans un llibre espectacular: ‘Història elemental de las drogas’ de l’Antonio Escohotado. Aquest assaig és un resum d’una obra del mateix autor anomenat Història General de las Drogas de més de 1.500 pàgines i és un recorregut amè per la història de les drogues més conegudes però també per algunes que només s’usen en determinades étnies de manera ritual. És un treball magnífic que desvela moltes incògnites de l’actualitat. És una manera de saber d’on vé el consum actual, d’on surten i com es fan populars determinades drogues, perquè i com són il·legals algunes d’elles, com es consumien abans i com es consumeixen ara, i molt més.

Un altre llibre que és molt interessant és Las Drogas de Peter Laurie. L’autor és un periodista anglés i el llibre és un dels primers que es va apropar al fenòmen de la droga fora d’un punt de vista acadèmic o mèdic. Actualment, moltes coses que explica aquest assaig han quedat desfassades però un es pot fer a la idea de com era l’època en què estava de moda l’heroïna al Regne Unit, on molts joves es punxaven en públic i tenien estutxos on guardaven les seves xeringues i els utensilis per preparar la dosi. També repassa el consum d’alcohol, de cannabis, d’anfetamines, de cocaïna i d’LSD entre la societat britànica explicant la seva pròpia experimentació amb algunes d’elles, de les que, al final del llibre, només en defensa una, el cannabis. L’autor segueix a malalts i a metges i ens narra com són els diferents monos de les drogues més adictives. A més, té una posició polèmica però ben argumentada, la legalització de l’heroïna per a ús médic. Ja que els addictes no poden deixar de prendre-la, segons ell, el millor és que puguin recòrrer al metge perquè els hi doni dosis cretificades amb les que no corrin perill de sobredosi.

De llibres sobre aquesta temàtica n’hi ha moltíssims, però sense cap dubte, aquests dos són fonamentals per iniciar-se o per aproximar-se una mica a unes substàncies que sempre han estat lligades a la humanitat.

Em dic 35 i sóc polisó en un vaixell anomenat Fracàs que m’arrossega mar endins. Hi he pujat tot sol i encara em pregunto perquè.
Aquesta nit dormirè sota una lona on he vist que s’hi ha pixat un Fox Terrier* d’una senyora que semblava una autèntica fracassada.
Espero que no em descobreixin i que no em llencin cap objecte contundent al damunt mentre estigui dormint. Seria una putada.
Demà serà un altre dia, kilòmetres de mar, a la coberta del Fracàs.

*Nota de l’editor: El Fox Terrier és una raça de gos utilitzada antigament per fer sortir a les guineus, que eren perseguides per gossos de rastreig, dels seus amagatalls. Actualment és sobretot un animal de companyia. Existeixen dues menes de fox terrier, el de pel dur y el de pel llis. Ambdós es van desarrollar a Anglaterra fa uns doscents anys. Probablement, l’autor fa referència a un Fox Terrier perquè és la raça d’un gos mitològic anomenat Milú.

Pròleg

A continuació trobareu el pròleg de la novel·la electrònica anomenada ‘La Mandra’. Abans,  però, quatre tòpics baratos.

Com el nom indica, a “La Mandra” l’autor ens transporta a un univers de fantasia i imaginació propi del seu terreny adobat per un estil molt personal que reflecteix amb molta cura el context socio-politico-economico-cultural de l’època amb un treball fabulós de documentació i d’investigació tant al voltant dels personatges reals que inspiren als ficticis com de la reflexió metafísica sobre els valors perduts i la polarització vital entre la vida i la mort, el desengany i la il·lusió…

Després del pastillassu de tòpics anterior, la veritat:

És una novel·la que no té cap valor. A més, és electrònica i no serveix ni per fotre-li foc.

Pròleg de Joan Salvat Papasseït

Tot va anar molt bé, va ser molt maco, entretingut i divertit, a més tothom va dir que era una bona iniciativa. Molta gent va dir que vindria, de la mateixa manera que molta gent no va venir.

Sempre mola, és guai i estupendo, fins i tot de puta mare, dir que aniràs a un lloc per després no presentar-t’hi i poder dir que no hi has anat. Està clar, comentar que no hi has anat també mola, és guai i estupendo, fins i tot de puta mare perquè no hi vas poder anar perquè vas sortir de festa i t’ho vas passar de puta mare en una festa guai, estupenda i amb un música molona. Que et vas fotre fins el cul de tot el què se’t posava davant i que te’n vas anar a dormir quan ja feia estona que la gent normal havia dinat. Però que seguies pensant que allò està de puta mare, que és molt guai, mola molt i és estupendo. Que la pròxima vegada ja hi aniràs.

Això es pot aplicar amb moltes coses. El MIOBS va funcionar i, personalment,  no hi vaig trobar a faltar a ningú.

Apa!

Fins una altra patranya!