Avui m’he proposat parlar de música. I ho faré alegrament, deixant anar més d’una barbaritat. Perquè qui m’ha de dir res? Tots sabem que no valen totes les opinions, però què hi farem, si aquest és un blog personal, haureu de suportar una mica del meu pastillassu. Aixó si us ve de gust, perquè si no, mira que hi ha coses per fer en aquest món, no?
Per començar, diré que no tinc un estil realment preferit, tot i que sí que fa molt temps que he escoltat reggae de totes les époques i en conec bastants artistes, però no m’agrada dir que sóc un fan a ultrança d’aquesta música. El reggae té un ritme únic i incofusible que em fa sentir bé i per això sempre n’he sigut seguidor. Tot i això, durant la meva història amb la música (que no és res de l’altre món) he escoltat de tot, amb excepció d’alguns géneres que se m’escapen i de la MÚSICA, en majúscules, anomenada clàssica, que per la seva complicació m’és difícil de valorar i amb la que crec que no es pot gaudir del tot si no es tenen els coneixements necessaris. De la mateixa manera que la música anomenada clàssica, el Jazz és l’origen de tota la música d’ara i en les seves vesants més trencadores també és molt difícl introduïr-s’hi i entendre-les completament. Així doncs, vull apartar de la meva teoria el sector més complicat de la música que personalment són el Jazz i l’anomenada música clàssica. També deixaré de banda les músiques folklòriques com el flamenc i tot allò que anomeno heavy i que no he entés mai, suposo que per la seva complexitat sonora i perquè crec que si no ets un heavy no pots saber què passa entre distorsions i garrotades a la bateria.
Dit tot allò que queda fora del meu abast cultural pel què fa a la música, començaré a argumentar la meva teoria que diu que tota aquella bona música per la majoria d’orelles occidentals és la que han fet negres o que han copiat els blancs, amb més o menys fortuna.
Ja sé que això que penso és una barbaritat per molta gent que em citaria casos i casos que desmenteixen la meva afirmació. Però, com ja he dit al principi, la voluntat d’aquest escrit és el de parlar alegrament, sense cap mena de rigor, sobre les meves teories musicals que no cal que ningú comparteixi.
Els orígens del pop, el rock o la música electrònica provenen directament del jazz, bressol de tots els géneres més extesos arreu del món. Molts instruments sorgeixen de l’enginy dels que s’expressaven amb la música amb influències diverses. Ritmes africans, estudis acadèmics clàssics i folklore religiós i popular vari va donar a llum a un cóctel revolucionari, una música fresca, instantània, desenfadada i tan alegre com trista. Diga-li Blues, digues-li jazz o digues-li gospel. La qüestió és que els hereus de l’Àfrica sistemàticament assetjada van ser els primers en crear una série de rituals musicals fins al moment desconeguts que van donar lloc a les primeres passes d’un nou panorama cultural. Óbviament, els blancs americans, afamats de negoci i veient que aquells que abans recollien cotó es podien convertir en una altra mena d’esclaus, van aprofitar per apropiar-se d’aquells ritmes i a imitar aquella música fosca adaptant-la als seus gustos.
Al cap d’anys de gestació, es van popularitzar la mena de balls que oferia el jazz i els instruments com la bateria que permetien acompanyar la melodia amb ritmes mai escoltats. Van començar a aparèixer les primeres bandes que copiaven l’estil de cantar del negres i feien una mena de blues més senzill i amable que va contagiar als joves del moment.
Fins aquí, la primera part de la meva teoria. Els fonaments sobre els quals vull demostrar que realment és la música negra la que ens agrada a tots, encara que l’interpretin blancs, mestissos o llatins.
