El blog d’en Peixe

D’acord, no acabo de descobrir la sopa d’all (quina frase més tonta). La majoria ja debeu pensar com jo: riure és bo. Però hi ha maneres de riure, algunes més sanes que d’altres. Per exemple, no és el mateix riure sol que riure conjuntament. Tampoc és el mateix riure d’una pròpia gràcia que riure de la gràcia d’un altre. De la mateixa manera no es pot comparar riure d’una desgràcia aliena que riure d’una desgràcia propera. Igual que riure’s d’un mateix no és el mateix que riure’s dels altres. De vegades la frontera és molt fina i mai la sabrem ni la podrem controlar, perquè l’acte de riure és irrefrenable, surt tan de dins com l’acte de plorar. A més, és una acció pròpiament humana, els animals no riuen ni ploren. Sí que tenen determinats sentiments, però no tenen la consciéncia suficient d’ells mateixos com per riure o plorar, prou feina tenen en menjar i reproduir-se que és la seva principal preocupació. L’ésser humà, en canvi, pot crear, pot entendre el món d’una altra manera. I això és el que permet que els humans riguem.

A partir d’aquí, perquè és bo? A veure, no sempre és bo. Hi ha casos i casos. En general, hi ha coses que no fallen i que ens fan riure a tots siguem d’on siguem, que són les petites desgràcies inesperades dels altres. Si algú ensopega, rellisca, cau al terra… sempre hi haurà un altre a qui li farà gràcia, encara que no es coneguin ni s’entenguin.  (Vegin el lleuger http://es.youtube.com/watch?v=4oM1_bkAcbk i el fort http://es.youtube.com/watch?v=4XnKvuG4Gpk). Després, qualsevol altre cosa que ens pugui fer riure ja dependrà més del vagatge cultural, la llengua, el territori i molts altres factors. Realment, no és fàcil fer riure i, com deia al principi, no sempre és bo. Hi ha moments en què riure es pot convertir en una falta de respecte imperdonable o en una emoció incontrolable en un lloc i moment poc apropiat. Però, generalment, riure és molt sa i ajuda més a apropar a les persones que a separar-les.

Segueixo fent de cambrer al vaixell anomenat Fracàs. El jefe de cambrers m’està començant a cansar. Diu que mentres treballo no puc beure. Li he contestat que no se m’acosti quan em vegi bevent o trencaré una mitjana i li enfonsaré al mig del pit.

Alló que més odio és el tracte amb els clients. Són uns fracassats de la óstia. N’hi ha un que sempre que em demana alguna beguda, primer li escupo dins la copa i després a la cara. A sobre, les dones són reprimides i no em deixen que els hi toqui tranquilament el cul o els pits. Ja s’ho trobaran.

Mentrestant, encara sóc un polisó dalt del vaixell anomenat Fracàs. Quan em cansi de beure ja buscaré com escapar-me d’aquest desastre.

Així s’anomenava el poble on vivia la robot anomenada Arale. Però no tinc ganes d’escriure sobre les sèries japoneses que tenen com a protagonista un robot, sinó sobre Vilanova i la Geltrú.

La nostra Vila del Pingüí és força peculiar, encara que no ho és tant com alguns de vegades es pensen. Tot i així, tampoc és tan poca cosa com a alguns els hi agradaria que fós. Anem per pams.

Vilanova i la Geltrú, capital de la comarca del Garraf, no és tan coneguda internacionalment com la veïna Sitges. Això és positiu, perquè podem seguir més o menys amb la nostra identitat. La població ha crescut molt en poc temps. Això ha fet que, de moment, la gent que hi ha viscut tota la vida mantingui una mica la manera de fer les coses com sempre s’han fet. Així, doncs, conservem un Carnaval pintoresc, llarg i bastant important que no s’emmiralla amb cap altre (sigui el de Venècia, el de Rio o el de Cadis). Un dels aspectes que afavoreixen el Carnaval de Vilanova és la comparsa. El diumenge de comparses és un dels actes lúdico-culturals on hi participa més gent de la ciutat. És igual en quin barri visquis, quina edat tinguis, que siguis home o dona… quasi tothom surt o ha sortit a la comparsa.

Però no tot han de ser flors i violes. Perquè la gent que no vol sortir a la comparsa, què fa? Les persones que no suporten el Carnaval, on van?

La veritat és que a Vilanova i la Geltrú hi ha poques alternatives perquè, a partir de dijous gras, fa pudor de Carnaval a cada cantonada. Així que o et quedes a casa gran part del temps o te’n vas a un altre poble, ven lluny.

Ja per acabar, només falta dir que vagi bè als que marxin i que vagi bè als que es quedin.

Atentament,

Sr. Xim Pom

President de l’associació d’amics de la cultura vilanovina de tota la vida i el més enllà que desitgen que un dia llencin les seves cendres a la cara del Ventosa el dia de la comparsa i després d’haver fet un trifàcic al Rossell, un quinto al Celler, un tomb fins a la Pasífae i un bany a la platja del Far tot i deixar-se moltes coses perquè Vilanova és molt gran i Vilanova és un sentimiento que se lleva se lleva muy adentro.

Avui he jugat el partit decisiu de la temporada de Hat Trick i he guanyat.

Des de l’agost que tinc un equip dins d’aquest joc online de futbol. És un joc entretingut on has de fer de manager d’un equip. Els jugadors i els equips són inventats, però hi ha casi un milió de persones arreu del món que tenen el seu equip al hat trick.

Realment està força currat. Es juguen dos partits a la setmana, un de lliga els dissabtes i un amistós els dimecres.

Actualment, estic en la desena divisió de l’Estat Espanyol on n’hi ha onze. La temporada que ve, que serà la tercera en la que participo, estaré a novena i l’equip cada vegada em juga millor.

Com que el partit d’avui ha sigut molt emocionant i m’ha donat l’alegria de la victòria he volgut dedicar un post a aquest gran joc.

Fa dos dies vaig descobrir el bar del vaixell anomenat Fracàs.

Com a tots els bars, darrera la barra hi ha un cambrer que en aquest cas, a part de ser un fracassat com els altres triulants, és un capullo.

M’ha enganxat més d’una vegada robant copes als clients i m’ha fet fora els dos dies que hi he anat. Estava tan fart (i borratxo, perquè no dir-ho) que l’he llançat per la borda. Abans, però, li he pres la roba, en part perquè ja no suportava la pudor que feia la sudadera del Goofie que no m’he canviat en cinc dies. Ningú ha notat el canvi i ara sóc el cambrer del bar del Fracàs. Puc seguir bebent de gratis i ja no li he de prendre la copa a ningú. De moment, el jefe de cambrers només m’ha cridat l’atenció una vegada per vomitar a la cubitera.

Després d’haver sopat quatre dies seguits fora de casa toca renovar-se per dins. Dimecres, entrepà de bacó amb formatge, dijous, bratswurt, divendres, hamburguesa amb bacó i formatge, i dissabte, crep de pernil dolç i formatge. Tot amanit amb les salses marranes habituals.

Avui som diumenge i he decidit fer un dels meus caldos de verdures. Agafo totes les verdures que tinc a la nevera, algunes de les quals no sé ni com es diuen. Empunyo el ganivet de xef més gros dels que donaven amb La Vanguardia i em poso a pelar i trossejar com un locu. Netejo tot allò que he mutilat i ho poso a bullir en una olla grandeta amb sal i un rajolí d’oli d’oliva (que no falti mai enlloc una mica d’oli). I només toca esperar.

Realment, és un àpat gratificant, sa, mediterrani, que et fa passar la més grossa de les ressaques. I això no és tot, perquè a més fa la delícia de totes les dones, et fa irresistible i actua com un veritable afrodisíac si també ho acompanyes d’una copeta de vi. Així que la migdiada que segueix a aquest plat ja us la podeu imaginar (nyigui, nyogui).

Apa, doncs! Salut i bona cuina!

He conegut al capità del Fracàs. És un bon home que ha fet carrera per conduir aquest vaixell. Porta a les espatlles uns 500 expedients per negligència, 4 accidents mortals amb desenes de morts, 12 accidents sense víctimes greus, 15 accidents de càrrega i està inhabilitat fins al segle vint-i-dos. Realment es mereix l’honor de ser el capità del vaixell anomenat Fracàs. Es veu que el segon d’abord té un currículum millor que aquest (va enfonsar un creuer milionari provocant un naufragi de dos dies amb una cimera europea entre el passatge), però el seu fracàs és tan gran que no ha arribat a capità.

Ja estem un altre any en un altre any, com cada any.

La festa de cap d’any va anar molt bé, molta gent gaudint de bona música i bon rotllo per tot arreu. Love is in the air i tot això. Alguns no vam poder gaudir-ne tota la nit però vam tenir la nostra estoneta per ballar i beure. Fins aquí un comentari normal i corrent que no serveix per res (Aixó no serveix per res!)

Com serà el 2008?

Només puc parlar per mi mateix així que és el què faré.

El camíq que vaig trobar a finals del 2007 em sembla que m’ha portat a bon port i l’any 2008 serà millor que l’anterior. Amb alguna queixa, que sóc rondinaire de mena i sempre trobo alguna coseta. Com el genoll. Senyores i senyors, us comunico que tinc un genoll fet malbé, però, per sort la meva (mala traducció de por suerte la mía), no m’impedeix treballar ni caminar ni conduir, però no em permet fer exercici i ho estic començant a notar amb un estat físic lamentable que, si fa temps que ja ho era, amb un any més encara fa més pena. I vulguis o no, el cos és important perquè tots en tenim un, alguns més maco que uns altres i sobretot algunes.

Per acabar aquesta divagació que de ben segur no li interessa a ningú i que podriem encabir en el video famós que es caga i es pixa en els fotologs, els blocs i totes les mandangues de les que alguns raros del món fem ús, només vull dir que espero que la noia que estimo, que els meus amics (Si encara es pot dir així dels molt cabronassos) i que a tota la gent que aprecio (On no hi tenen lloc els esmentats anteriorment) passin un bon 2008.