Riure és bo
D’acord, no acabo de descobrir la sopa d’all (quina frase més tonta). La majoria ja debeu pensar com jo: riure és bo. Però hi ha maneres de riure, algunes més sanes que d’altres. Per exemple, no és el mateix riure sol que riure conjuntament. Tampoc és el mateix riure d’una pròpia gràcia que riure de la gràcia d’un altre. De la mateixa manera no es pot comparar riure d’una desgràcia aliena que riure d’una desgràcia propera. Igual que riure’s d’un mateix no és el mateix que riure’s dels altres. De vegades la frontera és molt fina i mai la sabrem ni la podrem controlar, perquè l’acte de riure és irrefrenable, surt tan de dins com l’acte de plorar. A més, és una acció pròpiament humana, els animals no riuen ni ploren. Sí que tenen determinats sentiments, però no tenen la consciéncia suficient d’ells mateixos com per riure o plorar, prou feina tenen en menjar i reproduir-se que és la seva principal preocupació. L’ésser humà, en canvi, pot crear, pot entendre el món d’una altra manera. I això és el que permet que els humans riguem.
A partir d’aquí, perquè és bo? A veure, no sempre és bo. Hi ha casos i casos. En general, hi ha coses que no fallen i que ens fan riure a tots siguem d’on siguem, que són les petites desgràcies inesperades dels altres. Si algú ensopega, rellisca, cau al terra… sempre hi haurà un altre a qui li farà gràcia, encara que no es coneguin ni s’entenguin. (Vegin el lleuger http://es.youtube.com/watch?v=4oM1_bkAcbk i el fort http://es.youtube.com/watch?v=4XnKvuG4Gpk). Després, qualsevol altre cosa que ens pugui fer riure ja dependrà més del vagatge cultural, la llengua, el territori i molts altres factors. Realment, no és fàcil fer riure i, com deia al principi, no sempre és bo. Hi ha moments en què riure es pot convertir en una falta de respecte imperdonable o en una emoció incontrolable en un lloc i moment poc apropiat. Però, generalment, riure és molt sa i ajuda més a apropar a les persones que a separar-les.