Si ningú és ningú,

qui és qui?

Avui he pujat fins a la cabina de comandament del vaixell anomenat “Fracàs” amb el capità. Ho he fet perquè el bar estava tancat, no sé ben bé perquè, em sembla que havien de retirar un parell de cadàvers de fracassats d’ahir a la nit. S’ha de ser burro per morir-se en un lloc com aquest.

Un cop a la cabina el capità m’ha ensenyat quatre màquines que no sap com funcionen, però que el diverteixen molt perquè tenen llumets intermitents i fan “bip”. Li he preguntat si podia moure alguna palanca o pitjar algun botonet i m’ha dit que ell no tocava mai res, no fos cas que passés alguna cosa. Des de la cabina es veu tota la proa… o la popa, no ho sé, el capità tampoc m’ho ha sabut respondre. De sobte hem vist com un capullo es posava a la quilla, amb els peus fora de la barana, i cridava: “Puedo volaaaar”. El capità ha tocat la botzina (això sí que sap com funciona, es veu que sempre li ha fet gràcia) i aleshores el capullo cridaner s’ha espantat i ha caigut a l’aigua. El capità s’ha afanyat a ordenar que ningú digués allò típic de “hombre a l’agua“, perquè tampoc cal alarmar als passatgers per una tonteria com aquesta. De seguida que s’ha sabut la identitat del capullo que deia que podia volar, un responsable (si es pot dir així) del vaixell s’ha encarregat de borrar-lo de tot arreu on constés. Amb mi tindrien menys feina, sóc polissó i el meu nom no surt enlloc.

Vibrant com feia dies que no es vibrava amb el Futbol Club Barcelona, amb els colors inseparables d’una vida. Molts, la majoria ho hem mamat des de petits i hem tingut la sort de viure uns quants anys amb el millor futbol del món i un dels millors de la història. La majoria de catalans no podem gaudir de cap mundial, de cap eurocopa, de cap esdeveniment futbolístic amb seleccions, però som prou afortunats, tenim un club com el Barça que ens fa vibrar, que ens permet rebre porrassos dels mossos a la plaça Catalunya, que ens embogeix. El partit que no s’ha viscut només a Glasgow sinó en centenars o milers de llars arreu de Catalunya és un dels millors dels últims temps. Els ídols han marcat la diferència, els jugadors han petonejat l’escut, els escocesos no han pogut amb nosaltres ni fent un partit inimaginable. La Champions ens remou.

Visca el Barça i visca Catalunya!

Feia dies que no escribia cap Puny alegrament, així que ha arribat l’hora d’aixecar-lo ben amunt mentres la gent crida “veritats com a punys!” tan fort com pot.

Avui toca parlar de la nostra herència cultural com a occidentals que som i dins d’aquests com a mediterranis de “pura cepa”.

Els catalans i gran part del territori europeu encara viu amb una organització social i un pensament heretats de l’antiga cultura Grecoromana. Tot i que el món ha canviat molt, s’han inventat moltes coses i s’ha escrit molt (ja veieu que m’agrada precisar molt), la nostra política és una mutació de la política grecoromana, salvant les diferències de l’esclavisme i la manera d’obtenir recursos. En primer lloc, l’Estat està per damunt de les persones, el què no és bo per tots no ho és per ningú. Tan grecs com romans s’organitzaven de manera que hi hagués representants dels ciutadans (que no del poble) que defensessin els interessos que tenien. Així, doncs, els veterans de guerra exigien pensions i terra per poder tenir una vida digna, els nobles lluitaven per mantenir la seva riquesa i el seu benestar i l’exèrcit es reunia i anava a la guerra per imposar una nova manera de governar (guerra civil) o per obtenir més terra, més recursos i més esclaus (invasions). Tot amb els conseqüents donatius als deus que fessin falta perquè els ajudessin en els seus propòsits. A més, els senadors ja usaven tota mena d’estratégies polítiques i de vegades aconseguien acumular un poder del tot allunyat de la realitat popular. La manera de restar credibilitat als altres, la retòrica i les campanyes d’imatge es van meditar en l’antiguitat, actualment no fem més que repetir-ho amb d’altres métodes i suports. Així, doncs, no hi ha res més important que la paraula per convéncer als altres de que la veritat és la teva. Les altres maneres (extorsió, amenaça, suborn) són igual o més efectives, però al no ser lícites o directament il·legals, no tenen la importància que té la paraula.

Un home que va dominar tots els aspectes del poder va ser Juli César. Tot i ser un veritable tirà que va aconseguir reunir tot el poder de la república en una sola persona, la seva voluntat populista el va convertir en un home estimat pel poble, però odiat per gran part de pensadors i nobles. Alguns senadors, fins i tot, amics de César, van haver d’atemptar contra la seva vida, és a dir, matar-lo, per allunyar l’ombra de la tirania d’una forma d’Estat elitista com era la República romana. Realment, aquells senadors creien que feien justícia assassinant a Juli César. De fet, segons les lleis del moment, César havia acaparat massa poder i era perillós perquè podia convertir la república en una mena d’Imperi. El suport del poble que va tenir César va estar afavorit per una situació de crisis a Roma, que veia com no s’aconseguia el mateix nivell de vida d’èpoques anteriors. Finalment, la mort de César va causar una nova guerra civil i una nova crisi econòmica.

Aquests fets els podem llegir en la història de molts estats moderns amb altres noms, anys i indrets. Uns estats que neixen gràcies a la Il·lustració, que després moren a causa de tirans per renèixer al cap dels anys amb una nova mirada del concepte anterior.

Els cicles històrics són fruit del pensament occidental, obsesionat en parcelar-ho tot. La nostra manera de mirar enrera condiciona el nostre futur.

Vaig prometre que faria un escrit sobre Lost i aquí el teniu.

Alguns es preguntaran què és Lost, doncs no és res més que una sèrie de televisió que enganxa i molt. La idea principal és que un avió s’estavella en una illa aparentment deserta, on els supervivents s’organitzen per esperar un rescat que no arriba mai. A l’illa hi passen tota mena de fenòmens estranys i els viatgers del vol 815 de seguida s’adonen que no estan sols.

Aquest dimecres ja van fer als EUA el tercer capítol de la quarta temporada. Durant les tres primeres s’han obert molts enigmes i a l’hora n’han tancat bastants. Bàsicament, han tancat més o menys els passats dels personatges, ja que els capítols sempre compten amb una història a l’illa i una història que ens explica la vida dels personatges abans de l’accident. A l’últim capítol de la tercera temporada es fa un gir molt important. El què fins ara eren flashbacks que ens deien com era la vida dels protagonistes, passen a ser flashforwards, és a dir, en la quarta i actual temporada ja no ens expliquen els fets anteriors a l’accident, sinó la vida dels protagonistes un cop han sortit de l’illa. O això, sembla perquè el suspens i el misteri són una de les claus de Lost. Hi ha mil preguntes sense resoldre i a cada capítol et sorprenen amb alguna cosa nova.

No vull desvetllar què està passant en els tres primers capítols de la quarta temporada, però sí que vull dir que els que estem enganxats ens quedarem amb el moc penjant. Per què? Doncs, perquè la quarta temporada només havia de tenir 16 capítols (davant dels 23 de les altres), però la vaga de guionistes ha fet que només se n’hagin pogut filmar 8.

Un altre tema que ha fet gran aquesta sèrie i que ha alimentat als aficionats durant la llarga espera entre temporades és la promoció. El creador de Lost és JJ Abrams, el que també ha sigut creador de la recent bomba cinematogràfica de ‘Monstruoso’. A hores d’ara ja debeu saber que aquest guionista i productor ha explotat amb força les especulacions via internet, cosa que ha generat molta expectació per veure el seu últim film. El mateix ha anat fent amb Lost mitjançant pàgines web com www.oceanicairlines.com o la recent i espectacular find815.com, on dóna informació complementària i detalls sobre la sèrie per als que més gana tenen de respondre els misteris de l’illa i els seus personatges.  Realment, però, és veient un capítol darrera un altre quan gaudeixes de la magnífica sèrie rodada en cinema i amb una producció més a prop del setè art que de la petita (cada vegada menys) pantalla.

Fins aquí la meva primera disertació sobre Lost, segurament en vindran d’altres. Si ja coneixeu la sèrie us recomano que visiteu els llocs web que he esmentat i si encara no la coneixeu us recomano que trieu un cap de setmana per començar-la a mirar, perquè un cop hagueu vist un capítol, voldreu veure el següent i el següent i així successivament.

Fins una altra patranya!