El bloc d’en Peixe

Feia dies que no escribia cap Puny alegrament, així que ha arribat l’hora d’aixecar-lo ben amunt mentres la gent crida “veritats com a punys!” tan fort com pot.

Avui toca parlar de la nostra herència cultural com a occidentals que som i dins d’aquests com a mediterranis de “pura cepa”.

Els catalans i gran part del territori europeu encara viu amb una organització social i un pensament heretats de l’antiga cultura Grecoromana. Tot i que el món ha canviat molt, s’han inventat moltes coses i s’ha escrit molt (ja veieu que m’agrada precisar molt), la nostra política és una mutació de la política grecoromana, salvant les diferències de l’esclavisme i la manera d’obtenir recursos. En primer lloc, l’Estat està per damunt de les persones, el què no és bo per tots no ho és per ningú. Tan grecs com romans s’organitzaven de manera que hi hagués representants dels ciutadans (que no del poble) que defensessin els interessos que tenien. Així, doncs, els veterans de guerra exigien pensions i terra per poder tenir una vida digna, els nobles lluitaven per mantenir la seva riquesa i el seu benestar i l’exèrcit es reunia i anava a la guerra per imposar una nova manera de governar (guerra civil) o per obtenir més terra, més recursos i més esclaus (invasions). Tot amb els conseqüents donatius als deus que fessin falta perquè els ajudessin en els seus propòsits. A més, els senadors ja usaven tota mena d’estratégies polítiques i de vegades aconseguien acumular un poder del tot allunyat de la realitat popular. La manera de restar credibilitat als altres, la retòrica i les campanyes d’imatge es van meditar en l’antiguitat, actualment no fem més que repetir-ho amb d’altres métodes i suports. Així, doncs, no hi ha res més important que la paraula per convéncer als altres de que la veritat és la teva. Les altres maneres (extorsió, amenaça, suborn) són igual o més efectives, però al no ser lícites o directament il·legals, no tenen la importància que té la paraula.

Un home que va dominar tots els aspectes del poder va ser Juli César. Tot i ser un veritable tirà que va aconseguir reunir tot el poder de la república en una sola persona, la seva voluntat populista el va convertir en un home estimat pel poble, però odiat per gran part de pensadors i nobles. Alguns senadors, fins i tot, amics de César, van haver d’atemptar contra la seva vida, és a dir, matar-lo, per allunyar l’ombra de la tirania d’una forma d’Estat elitista com era la República romana. Realment, aquells senadors creien que feien justícia assassinant a Juli César. De fet, segons les lleis del moment, César havia acaparat massa poder i era perillós perquè podia convertir la república en una mena d’Imperi. El suport del poble que va tenir César va estar afavorit per una situació de crisis a Roma, que veia com no s’aconseguia el mateix nivell de vida d’èpoques anteriors. Finalment, la mort de César va causar una nova guerra civil i una nova crisi econòmica.

Aquests fets els podem llegir en la història de molts estats moderns amb altres noms, anys i indrets. Uns estats que neixen gràcies a la Il·lustració, que després moren a causa de tirans per renèixer al cap dels anys amb una nova mirada del concepte anterior.

Els cicles històrics són fruit del pensament occidental, obsesionat en parcelar-ho tot. La nostra manera de mirar enrera condiciona el nostre futur.

Aquesta entrada fou publicada el Monday, 18/02/2008 (17:37) i està arxivada dins Punys. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.