El bloc d’en Peixe

Com que l’últim dia vaig poder visitar la cabina de comandament, avui m’he proposat anar a veure la sala de màquines del “Fracàs”.

Segons allò que he anat escoltant, es veu que és la part més “xunga” del vaixell. Les últimes veus que he sentit parlaven de que allà hi ha tant oli al terra que pots relliscar en qualsevol moment i rebentar-te el cul. Sembla ser que hi ha una màquina anomenada Manolo que és la que perd més oli. Per això, quan he entrat a la sala i ho he vist amb els meus ulls, no m’ho acabava de creure.

– Això és la puta sala de màquines que tothom diu que és tan “xunga”?! — he dit només creuar l’escotilla.

– Doncs, sí, noi… I si no et vesteixes una mica millor no t’hi tornarem a deixar entrar mai més… Si vols, t’acompanyo al teu camarot i mirem a veure què et pots posar… Què et sembla? — m’ha contestat un home vestit amb una jaqueta de cuïr negre i que lluïa un bigoti prominent.

– Per mi ja vaig bé… — en aquests moments portava l’uniforme de cambrer, que, la veritat, com que el vaig robar no em queda gens bé i potser després de tres dies seguits sense treure-me’l ja està una mica brut. — Escolta, i on són les màquines?

– Ui! No vagis tan de pressa i corrents, noi…  — m’ha contestat l’home acompanyant les paraules amb uns moviments de meluc i canell que no he acabat d’entendre. –Què et penses que el primer dia això és arribar i moldre?

–  Tranquil, que tampoc les vull tocar, només m’agradaria fer un cop d’ull… — Li he contestat ja amb una mica d’impaciència.

–  Anem bé, cirerer! — Dit això, m’ha imitat — Només vull fer un cop d’ull… Això és el que diuen tots, nano, i després es posen a quatre grapes com si els hi anés la vida…

– Escolta, pallús fill de la gran puta, només vull fer una merda de cop d’ull a la sala de màquines que em sembla que deu estar darrera d’aquella porta… — He assenyalat una porta al fons de la sala — De la que en surt una llum vermellosa…

Quan les meves paraules tot just havien arribat a les orelles peludes d’aquell home, he fet un pas en fals i suposo que hauré relliscat amb el famós oli, perquè a partir d’aleshores només recordo haver-me despertat a coberta amb la roba feta malbé i amb un dolor al cul impressionant. Tinc sort de ser cambrer, així he pogut agafar la “cubitera” i asseure-m’hi al damunt la resta del dia i de la nit. No penso tornar a fotre els peus en la maleïda sala de màquines.

Què són? Perquè serveixen? D’on han sortit? Sempre somiem?

Són algunes de les preguntes que s’ha fet molta gent des dels inicis de la història de la humanitat. Les primeres explicacions i mitologies sobre la realitat i la ficció ja feien referència als somnis. No és un aspecte únicament humà, està comprovat que molts animals també somien. Un exemple fàcil de comprobar és el dels gossos. Tothom qui hagi vist a un gos dormint, l’haurà vist somiar. Amb el què coincideixen tots els científics és que somiar és un procés bàsic per viure. Si no somies, no pots sobreviure. Això no vol dir que els somnis només apareguin dormint. Molta gent és capaç de somiar desperta. La majoria. I per tant es pot viure sense dormir, però no sense somiar. Això també està comprovat.

Un fenòmen que no té encara una explicació comprobada al 100% és perquè de vegades no recordem què hem somiat quan ens despertem. Que no ho recordem no vol dir que no somiem, perquè, com ja he dit abans, somiar és inseparable de viure. Aleshores, hi ha d’haver alguna cosa que expliqui quan recordem els somnis i quan no. Sobre aquest fenòmen hi ha una teoria que és la més respectada. Si tenim en compte que la ment i el cos estan interconnectats i que ambdós es complementen i interaccionen, es diu que una mala digestió fa que no recordis què has somiat, en canvi, una bona digestió, et permet recordar, sempre vagament, què has somiat. Una manera de demostrar-ho és la migdiada. Dormir una estona després de dinar és beneficiós per la digestió i acostuma a ser una son molt intensa en quan a somnis. Uns somnis que recordes sense dificultats quan et despertes. Així, recordar o no recordar els somnis depén de com es fa la digestió més que per cap altre factor.

Municipi de la Conca de Barberà (encara que ells diuen que són de la Segarra), situat a la part septentrional de la comarca, amb contacte amb els altiplans de la Segarra. El terme municipal té una extensió de 14′58 Km2. s’estén a la part esquerra del riu Corb i està drenat, a més, pel barranc del Segura. El terreny és accidentat per la serra de Teixonera i confronta al nord amb el terme de Llorac, pel sud amb el de Conesa, per l’est amb el de Sta. Coloma i per l’oest amb el de Vallfogona de Riucorb.

El poble es troba als vessants d’un turó coronat en la seva part més alta per les restes del castell.

Dins del municipi de Savallà del Comtat hi ha també Segura o el Barri de Segura, un nucli habitat allunyat del nucli de Savallà del Comtat.

Actualment (dades del 2006), té 72 habitants, concretament 44 a Savallà i 28 a Segura. En definitiva, un lloc molt tranquil, amb uns voltants naturals lliures i reals. Llàstima de l’enorme antena de comunicacions que corona el seu turò (la foto de dalt està feta de l’única manera que es vegi quasi tot el poble evitant l’antena, a baix, el carrer principal de Savallà, que no és la gran via, que diguem).