De l’esport, parlem-ne
Que l’esport amb mesura és sa ho sabem tots. Ara bé, veure’l, no tant.
Demà, pels futboleros del Barça, és un dia difícil. L’ansietat, els nervis, la passió descontrolada… són alguns dels símptomes del forofo i és tot el què patirà a les 20.45 del dimarts 29 d’abril de 2008.
La gent del Barça té esperança, tot i que l’equip no ha convençut en tota la temporada, pel forofo sempre hi ha alguna remota possibilitat. Abans del partit d’anada al Camp Nou, alguns seguidors trobaven en el pessismisme de la majoria l’arma perfecta per sorprendre el rival. De fet, el joc, l’actitud de l’equip i el comportament de l’afició van ser molt més del que s’esperava. Però el resultat no va ser per llançar coets. Un zero a zero al Camp Nou sempre és un mal resultat. Ara sembla que l’eufòria de l’esperança ha guanyat moltes posicions i ja són més els que creuen que el Barça anirà a Moscú a jugar la final que els que asseguren que demà s’acabarà tot: una competició, una temporada, uns jugadors, un entrenador, un cicle, una era i una maravella i que els propers anys es viurà de veure com creix el Bojan i com el Messi mareja defenses arreu del món entre lesió i lesió.
La meva humil posició està amb els segons, amb els pessimistes, que de vegades també s’autoanomenen realistes. Penso que el Manchester ha donat peixet al Barça i aquest ha picat, s’ha menjat l’esquer sense saber que acabarà en el cabàs d’Old Trafford. Encara que com a bon forofo sempre hi ha lloc per l’esperança. Demà sortirem del dubte o l’allargarem, ja ho veurem.