El blog d’en Peixe

Curiosa expressió. Si l’agafem literalment ens transporta a una situació molesta. Tots l’hem experimentat. Recordeu aquell moment en què mentres estàveu parlant amb un altre, notaveu com una secreció es desplaçava avall per la fossa nasal per sortir a l’exterior i no tenieu cap mocador ni un trist tros de paper a l’abast i que per més aspiracions sorolloses no aconseguieu que tornés a allà d’on havia vingut? Doncs, aquesta expressió la fem servir per moments com aquest, en què ens quedem amb el moc penjant, sense poder fer-hi res, estupefactes per un fenòmen inevitable que ha passat davant dels teus nassos.

Tiken Jah Fakoly va néixer a Odienne, un poblet del nort oest de Costa d’Ivori un 23 de juny de 1968. La seva família, membre de la tribu Malinke, descendeix del llegendari cap guerrer Fakoly Koumba Fakoly Daaba, d’una casta ancestral. La seva casta sempre s’ha dedicat a explicar històries i a la música per mantenir la tradició oral de la seva gent.

Tiken ha continuat la tradició familiar i l’ha traslladat a tot el món. Les seves lletres ens han obert els ulls a molts. Només posaré un exemple prou convincent traduït al català:

Plus rien Ne m’Etonne

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deikes Txetxènia

Jo et dono Armènia

Si tu em deixes l’Afganistan

Jo t’entrego el Paquistan

Si no te’n vas d’Haití

Jo t’embarco fins a Bangui

Si m’ajudes a bombardejar l’Iraq

Jo t’arreglo lo del Kurdistan

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deixes l’urani

Jo et deixo l’alumini

Si tu m’entregues els teus jaciments

Jo t’ajudo a perseguir els talibans

Si tu em dones molt de blat

Jo els hi faig la guerra als teus costos

Si tu em deixes extreure or

Jo t’ajudo a expulsar el general

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit l’Àfrica, sense consultar-nos

Se sorprenen de que estem desunits

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Wolof

Una part de l’imperi Mossi

Es troba a Ghana

Una part de l’imperi Sousso

Es troba en l’imperi Mandinga

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Mossi

Han partit l’Àfrica sense consultar-nos

sense preguntar-nos, sense advertir-nos

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

http://es.youtube.com/watch?v=iowzq1QtE_I

En Domènec és un home afable, cordial i harmoniós que es dirigeix a una reunió de feina seriosa. Viu en un pis d’obra nova al centre d’una ciutat de segona. Cuida molt del seu gos, el Bansky. Es podria dir que se l’estima i també a la seva dona, la Susana, Ratolineta en la intimitat.

Quan arriba a la reunió, cinc minuts abans com sempre, la majoria dels assistents ja hi són. En Domènec n’ha comptat tres, per tant en falten dos. Els saluda cordialment, parlen del temps i de si el Guardiola serà un bon entrenador pel Barça. Un dels reunits no és gaire futbolero, en Domènec ho nota perquè la seva opinió és calcada a la d’un columnista esportiu que no suporta i que escriu en un diari d’informació general.

A les cinc en punt ja hi són tots. En Domènec comença a notar els nervis, ja que en aquesta reunió li tocarà portar la veu cantant i la seguretat no és el seu fort. Després de les quatre formalitats que duren uns deu minuts, arriba el seu torn. S’escura la gola, s’empassa el gargall i es posa a parlar.

Quan ja ha xerrat aproximadament vint minuts, s’adona que porta la bragueta descordada. Això el fa pensar en la puta que li ha mamat a l’autovia una hora abans. És una pràctica que l’ajuda a relaxar-se en dies tan importants. En Domènec pensa que no té res de dolent, és un hàbit sa. Ell no ha fumat mai i la única manera efectiva que ha trobat per treure’s la tensió del damunt és aquesta. Creu que és una tonteria que no va més enllà. Anteriorment ho havia provat ell sol, amb la mà, però al cap d’una estona li tornava la rigidesa. Finalment va optar posar-se en mans de professionals o en boca, més ben dit.

Ha arribat el moment decisiu d’en Domènec a la reunio. És el clímax que ha estat preparant tota la setmana. Porta tota la reunió tan estudiada que ha sigut capaç d’explicar-se amb claredat mentre es cordava la bragueta dissimuladament i pensava en el costum de la menjada de nap. Però el punt àlgid, l’eix vertebral, el pilar fonamental de la seva exposició necessita que en Doménec estigui amb els cinc sentits en plenes facultats. Els nervis li desapareixen. Diu les paraules amb un to, una expressivitat i unes pauses calculades al mil·límetre. Els quatre assistents l’aplaudeixen amb convicció. En Domènec ja els té a la butxaca.

Un cop els ha reclamat l’atenció una altra vegada, deixa anar la conclusió final. Sap que quan tanqui la boca, els homes que té el davant tindran una série de preguntes i propostes que ell ha induit amb el seu discurs. Tot passa com havia previst. S’acaba la reunió i els espectadors marxen pensant que la idea és més bona després de la seva aportació. En Domènec ho nota i per això està content. Recull les seves coses, surt l’últim de la oficina i debat alguna fotesa amb els homes que fa un moment tenia asseguts observant-lo. S’acomiada amb un somriure i es dirigeix al pàrquing.

Li agrada el seu cotxe, encara que sempre ha somiat a tenir-ne un de més potent. Posa les claus al contacte, engega el motor i posa rumb al seu pis d’obra nova en una ciutat de segona. Pensa en com li farà l’amor a la seva dona i després de veure a una prostituta entrant en un tot terreny es lamenta de que a ella no li agradi el sexe oral.