El blog d’en Peixe

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, en una terra molt llunyana, un nen que cada dia creuava el bosc per arribar a casa de la seva àvia. Ho feia perquè l’àvia era qui li donava menjar per a ell i els seus germans. La seva mare cosia llençols, els millors de la contrada. Amb allò que li donaven a canvi, però, no arribava per alimentar tots els seus fills. Sis boques en una comarca com aquella eren moltes, masses. Per això, el fill petit caminava fins a casa l’àvia cada dia per anar a buscar ous i llet. El petit era prou eixerit i amb aquell viatge diari aprenia moltes coses. La natura és savia i educava al nen com no ho podia fer cap altra escola en el món.

Un dia, el nen es dirigia amb el seu abric de sempre, de color groc, fins a on vivia l’àvia. Aquella vegada, però, i com mai li havia passat, va arribar a l’encreuament de camins. Mai dubtava, sempre continuava pel de sempre, el camí que l’àvia li havia ensenyat a la mare i la mare li havia ensenyat a ell. Però aquell dia era diferent. El sol brillava amb força. La llum es filtrava entre les fulles. El cor li bategava ràpid i amb força. La respiració se li va accelerar. Per uns instants, el nen no sabia si anar per l’altre camí o pel de sempre. On el portaria? Què hi trobaria? Sovint havia vist passar homes muntats a cavall per aquell camí. En canvi el seu quasi mai era transitat. Només de tant en tant, un cop cada molts dies, s’hi havia creuat amb el lleter. Era el seu camí. Finalment, el petit dels sis germans va decidir-se. Volia conèixer. Volia una novetat. Volia apoderar-se d’un altre camí, encara que no el portés al seu destí. I aleshores va tombar per on no ho havia fet mai.

De vegades toca i a la feina que faig ara em toca més sovint que mai. Parlo d’escriure sense coneixement, que no és el mateix que parlar sense coneixement. Una cosa és debatre, treure arguments i estructurar una conversa sobre un tema que potser no coneixes, però gràcies al diàleg tens eines per parlar-ne. Una altra és allò que fan els mitjans de comunicació. Moltes vegades es veuen obligats a explicar sense saber què estan explicant. No n’hi ha prou amb tenir les referències d’un altre que t’explica què ha passat. Això no es converteix en una informació prou bona com per conèixer el fenòmen i poder-lo explicar amb la credibilitat que es mereix. Per tant, esdevé ficció, el fet passa de ser real a ser actual, es modifica, passa pels filtres mentals de diverses persones, abans d’arribar al filtre de la gent de casa. I amb els dies, cert fenòmen pot acabar convertit en una llegenda que no tothom es creu, que té parts basades en la realitat i parts inventades. Això són les notícies i així és com s’expliquen.