El conte i la indecisió
Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, en una terra molt llunyana, un nen que cada dia creuava el bosc per arribar a casa de la seva àvia. Ho feia perquè l’àvia era qui li donava menjar per a ell i els seus germans. La seva mare cosia llençols, els millors de la contrada. Amb allò que li donaven a canvi, però, no arribava per alimentar tots els seus fills. Sis boques en una comarca com aquella eren moltes, masses. Per això, el fill petit caminava fins a casa l’àvia cada dia per anar a buscar ous i llet. El petit era prou eixerit i amb aquell viatge diari aprenia moltes coses. La natura és savia i educava al nen com no ho podia fer cap altra escola en el món.
Un dia, el nen es dirigia amb el seu abric de sempre, de color groc, fins a on vivia l’àvia. Aquella vegada, però, i com mai li havia passat, va arribar a l’encreuament de camins. Mai dubtava, sempre continuava pel de sempre, el camí que l’àvia li havia ensenyat a la mare i la mare li havia ensenyat a ell. Però aquell dia era diferent. El sol brillava amb força. La llum es filtrava entre les fulles. El cor li bategava ràpid i amb força. La respiració se li va accelerar. Per uns instants, el nen no sabia si anar per l’altre camí o pel de sempre. On el portaria? Què hi trobaria? Sovint havia vist passar homes muntats a cavall per aquell camí. En canvi el seu quasi mai era transitat. Només de tant en tant, un cop cada molts dies, s’hi havia creuat amb el lleter. Era el seu camí. Finalment, el petit dels sis germans va decidir-se. Volia conèixer. Volia una novetat. Volia apoderar-se d’un altre camí, encara que no el portés al seu destí. I aleshores va tombar per on no ho havia fet mai.