El blog d’en Peixe

Des de la finestra d’opinió de Can Pistraus, és a dir, des d’aquesta blogosfera de l’entitat (blogosfera de la que em declaro, jo, Peixe: fundador, soci honorífic, president, primer ministre, rei, reina, príncep, co-príncep, rector, persona-estat o qualsevol altre càrrec) parlaré i, per tant, opinaré, sobre el fet que l’entitat que pren el nom de la web on estic enllaçat (parafrasejant Josep Lluís Núñez: “La ciutat que porta el nom del nostru club, e…”) hagi decidit organitzar l’Arrivo del 2010, que no és cap altre que l’any que ve. Així doncs, dic, ara i aquí, des del Blog d’en Peixe, la plataforma més lliure de l’entitat (per mi, és clar), que no ho trobo malament, en el ben entés que es va votar a l’assamblea -per cert, una assamblea on un servidor no va poder assistir per motius professionals (treballava)- i que, per tant, la societat va decidir democràticament. Ara bé, aquest fet democràtic no pot comportar que l’organització de l’Arrivo es faci de la mateixa manera. La meva posició sobre com s’ha d’afrontar aquest esdeveniment tan transcendental per l’entitat i pel Carnaval vilanoví del 2010, és la següent. S’ha de fer maco, barato i guai. No, és conya… S’han de dividir les tasques que comporta organitzar l’Arrivo. Però abans, és clar, s’ha de decidir la idea principal i vertebredora de l’espectacle carnavelsc. Fins aquí, de moment, les meves reflexions, que no patiu, perquè no desvetllaran mai res sobre l’afer que ens ocupa.

Peixe

President (i tot el que calgui) de la Tribuna d’opinió - Blogosfera de Can Pistraus Web.

L’altre dia em vas explicar com n’era de pesada la teva feina. Em deies que havies començat amb una certa alegria però que cada dia tenies més motius per entristir-te. I hi afegies que et semblava que hi havia més gent que feia veure que treballava que persones treballadores al teu voltant. Que hi havia càrrecs amb sous exagerats. Que normalment en sortien més beneficiats els clients adinerats, mentre que els que tenien pocs recursos eren menystinguts o ignorats. Vaig arribar a sentir-te a dir que n’estaves fart. Que volies canviar de feina. Però de seguida te’n retreies argumentant que molta gent voldria estar al teu lloc. Amb un bon sou, un lloc estable i un horari flexible. Que no ho deixaves per respecte als treballadors de la construcció i de la fàbrica. “Que són els que tiren endavant aquest país i els que pateixen”, deies. I et convencies de que havies d’aguantar i intentar canviar alguna cosa del teu entorn laboral. Encara que només fós un company. I que, mica en mica, es crearia una ciutat més justa i una societat més rica. Això, i no t’enganyo, és el què em deies l’altra dia aquí, esmorzant, moments abans d’aixecar-te de la cadira de la Carpeta Moderna i tornar a la teva taula dins de l’Ajuntament.