L’oficinista
L’altre dia em vas explicar com n’era de pesada la teva feina. Em deies que havies començat amb una certa alegria però que cada dia tenies més motius per entristir-te. I hi afegies que et semblava que hi havia més gent que feia veure que treballava que persones treballadores al teu voltant. Que hi havia càrrecs amb sous exagerats. Que normalment en sortien més beneficiats els clients adinerats, mentre que els que tenien pocs recursos eren menystinguts o ignorats. Vaig arribar a sentir-te a dir que n’estaves fart. Que volies canviar de feina. Però de seguida te’n retreies argumentant que molta gent voldria estar al teu lloc. Amb un bon sou, un lloc estable i un horari flexible. Que no ho deixaves per respecte als treballadors de la construcció i de la fàbrica. “Que són els que tiren endavant aquest país i els que pateixen”, deies. I et convencies de que havies d’aguantar i intentar canviar alguna cosa del teu entorn laboral. Encara que només fós un company. I que, mica en mica, es crearia una ciutat més justa i una societat més rica. Això, i no t’enganyo, és el què em deies l’altra dia aquí, esmorzant, moments abans d’aixecar-te de la cadira de la Carpeta Moderna i tornar a la teva taula dins de l’Ajuntament.