El blog d’en Peixe

Un gran eslògan, per una petita ciutat que es caracteritza per no tenir ni cul ni mamelles sinó una monumental i gegantina… xemeneia.

Aquest dilluns hi vaig a començar una altra feina. Una que m’aporti nous coneixements i més experiència. Que em distregui i m’ocupi i a més em valori i em remuneri. Vaig a conèixer la vida cubellenca, tan propera geogràficament i que fins ara havia estat tan llunyana a la meva realitat. En conec alguna cosa com La Mota, el centre, el cementiri, Mas Trader, en Charlie Rivel i la desembocadura del Foix. A partir d’ara, però, també coneixerè les entitats, els regidors, alguns ciutadans… Cubelles, tot un món.

Si em dóna la gana, ja ho explicaré. Mentrestant us deixo amb això.

Avui he escoltat amb atenció l’entrevista que el Basté ha fet al Carod. M’he quedat amb una frase de l’actual vicepresident de la Generalitat: “[…] i aconseguir que d’una punyetera vegada Catalunya aparegui als mapes del món com un estat independent de l’Estat Espanyol perquè els catalans visquin millor…”.

L’expressió “d’una punyetera vegada” denota impaciència (o directament l’acabament de la paciència). També ens fa pensar en oportunitats perdudes, en intents fallits, en portes tancades… A l’hora, però, deixa lloc per l’esperança o pel tard o d’hora.

L’independentisme d’esquerres no només és el que representa ERC, és més nombrós. ERC, però, segueix creient en recuperar el paper que va tenir en el seu passat gloriós i republicà. Una época en la que van tenir ministres a Madrit que van acabar presidint la Generalitat, com Companys. Una época en la que tot i tenir-ho tot a favor, tant el suport popular dels catalans com el poder en les institucions pròpies i les de l’Estat Espanyol, no van aconseguir això que el Carod demana d’una punyetera vegada: sortir als mapes com un país independent. I si aleshores no van poder, perquè s’ha de confiar amb ells una altra vegada? Crec que la sobirania dels Països Catalans no passa per les mans de cap dels partits que hi ha actualment al Parlament de la Generalitat. Per tant, una opció vàlida per l’ndependentisme és la de l’organització de caire popular, la de l’associacionisme en xarxa del nord al sud dels Països Catalans. I que aquesta opció impregni les institucions, que arribi als llocs de decisió, que s’incorpori en l’ideologia quotidiana i faci prendre la decisió d’una necessària i important consulta d’independència.

A Can Pistraus s’hi practica la censura. Amb aquesta frase m’agradaria encetar una polèmica. Com és que no existeix dins de la mateixa entitat un corrent crític amb allò que es fa o amb allò que es deixa de fer?

Quan vàrem néixer com a entitat un dels primers mitjans de comunicació que van fer servir els socis i els simpatitzans va ser el fòrum de l’entitat. Una eina que actualment reposa en pau, o no, en un racó de la web. És mort i està mal enterrat. En les pàgines electròniques, en els posts d’aquell tros de xarxa hi vem viure una sèrie d’esdeveniments importants per Can Pistraus. La gent opinava i raonava els seus arguments amb l’únic handicap d’haver de saber escriure (en principi, encara no tenim cap analfabet entre els socis i tots han estat més o menys escolaritzats, alguns es van saltar la classe de perquè és important dutxar-se regularment, però aparentment saben llegir i escriure). Per tant, el fòrum va esdevenir una plataforma de discussió justa i ordenada, a diferència d’una discussió viva i efímera en la que la comunicació no verbal, el to, l’expressivitat oral o l’enorme quantitat d’alcohol a les venes pot desvirtuar certs discursos. La precisió del llenguatge escrit permet apuntalar arguments i fer sentir veus que en l’assamblea o en una reunió no se senten per culpa de les barreres psicològiques que creen els grups de persones. Per tant, des de la desaparició de la possibilitat d’expressar-se d’una manera alternativa a la oral i presencial, s’estableix una censura cap a les veus més dèbils a l’hora de parlar o discutir cara a cara o davant d’un grup. En conseqüència, doncs, s’han establert els discursos dels més forts per damunt dels més dèbils, sense la possibilitat de poder raonar o tenir en la mateixa posició tots els discursos que hi pugui haver dins de l’associació.

En conclusió, la mort del fòrum electrònic ha fet desaparèixer amb ell certes veus que opinaven i creaven debat dins de l’entitat, de la mateixa manera que d’altres ho feien oralment. Finalment, els discursos orals han continuat vius i s’han imposat com a únics, mentres que els escrits ja no hi són. L’única solució a aquesta situació de desigualtat és que convisquin diverses maneres de participar en els temes de Can Pistraus i que el soci pugui escollir com expressar les seves idees, de manera que se senti segur de dir la seva sense cap restricció.