“D’una punyetera vegada”
Avui he escoltat amb atenció l’entrevista que el Basté ha fet al Carod. M’he quedat amb una frase de l’actual vicepresident de la Generalitat: “[…] i aconseguir que d’una punyetera vegada Catalunya aparegui als mapes del món com un estat independent de l’Estat Espanyol perquè els catalans visquin millor…”.
L’expressió “d’una punyetera vegada” denota impaciència (o directament l’acabament de la paciència). També ens fa pensar en oportunitats perdudes, en intents fallits, en portes tancades… A l’hora, però, deixa lloc per l’esperança o pel tard o d’hora.
L’independentisme d’esquerres no només és el que representa ERC, és més nombrós. ERC, però, segueix creient en recuperar el paper que va tenir en el seu passat gloriós i republicà. Una época en la que van tenir ministres a Madrit que van acabar presidint la Generalitat, com Companys. Una época en la que tot i tenir-ho tot a favor, tant el suport popular dels catalans com el poder en les institucions pròpies i les de l’Estat Espanyol, no van aconseguir això que el Carod demana d’una punyetera vegada: sortir als mapes com un país independent. I si aleshores no van poder, perquè s’ha de confiar amb ells una altra vegada? Crec que la sobirania dels Països Catalans no passa per les mans de cap dels partits que hi ha actualment al Parlament de la Generalitat. Per tant, una opció vàlida per l’ndependentisme és la de l’organització de caire popular, la de l’associacionisme en xarxa del nord al sud dels Països Catalans. I que aquesta opció impregni les institucions, que arribi als llocs de decisió, que s’incorpori en l’ideologia quotidiana i faci prendre la decisió d’una necessària i important consulta d’independència.