En l’últim post em vaig passar de llarg, però amb l’1 a 0 estic tant o més content que amb la meva proposta. Avui us vull recomanar un blog que porten uns amics d’un col·lectiu del qual formo part. Està molt bé. Us recomano que el visiteu AQUÍ.
Sort i bona aventura!
Tot allò que llegireu a continuació són possibles spoilers si no heu vist fins a l’últim capítol de la cinquena temporada.
Dit això. Vull formular una llista de teories pròpies sobre alguns moments de Perduts, algunes de les quals podrien fins i tot confirmar-se en aquesta sisena i última temporada, per la qual encara queda una espera molt llarga, una espera durant la qual es pot aprofitar per tornar a revisionar i refrescar la sèrie sencera. Però us proposo una manera més divertida de remirar Lost, per aquells que ja l’hagueu repetit alguna vegada. Comenceu per la cinquena temporada, és a dir, l’última, i aneu tirant enrera fins la primera. L’efecte és igual o encara més inquietant que el produït per la ruta natural de la sèrie.
Llistat de teories (I):
- El tumor del Benjamin que li extreu el Jack és en realitat la bala que li dispara el Sayid en el passat, cosa que no havia passat fins que l’avió no ¿s’estavella? a l’illa.
- Alguns personatges principals, com segurament el Jack, la Kate, el John i algú altre quan arriben a l’illa després d’estavellar-se l’avió en el primer capítol, ho fan d’una manera especial, com quan en la cinquena viatgen al passat. Arguments a favor. El Jack cau sol enmig d’un camp ple de canyes i no trenca cap canya (com pot ser?). La Kate surt de no se sap on. Tots dos anaven amb l’avió, però el seu accident és diferent del normal.
De moment, són aquestes dues les primeres teories pròpies. Aquí deixo un enllaç pels fans de perduts que no està malament.
Un gran eslògan, per una petita ciutat que es caracteritza per no tenir ni cul ni mamelles sinó una monumental i gegantina… xemeneia.
Aquest dilluns hi vaig a començar una altra feina. Una que m’aporti nous coneixements i més experiència. Que em distregui i m’ocupi i a més em valori i em remuneri. Vaig a conèixer la vida cubellenca, tan propera geogràficament i que fins ara havia estat tan llunyana a la meva realitat. En conec alguna cosa com La Mota, el centre, el cementiri, Mas Trader, en Charlie Rivel i la desembocadura del Foix. A partir d’ara, però, també coneixerè les entitats, els regidors, alguns ciutadans… Cubelles, tot un món.
Si em dóna la gana, ja ho explicaré. Mentrestant us deixo amb això.
Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, en una terra molt llunyana, un nen que cada dia creuava el bosc per arribar a casa de la seva àvia. Ho feia perquè l’àvia era qui li donava menjar per a ell i els seus germans. La seva mare cosia llençols, els millors de la contrada. Amb allò que li donaven a canvi, però, no arribava per alimentar tots els seus fills. Sis boques en una comarca com aquella eren moltes, masses. Per això, el fill petit caminava fins a casa l’àvia cada dia per anar a buscar ous i llet. El petit era prou eixerit i amb aquell viatge diari aprenia moltes coses. La natura és savia i educava al nen com no ho podia fer cap altra escola en el món.
Un dia, el nen es dirigia amb el seu abric de sempre, de color groc, fins a on vivia l’àvia. Aquella vegada, però, i com mai li havia passat, va arribar a l’encreuament de camins. Mai dubtava, sempre continuava pel de sempre, el camí que l’àvia li havia ensenyat a la mare i la mare li havia ensenyat a ell. Però aquell dia era diferent. El sol brillava amb força. La llum es filtrava entre les fulles. El cor li bategava ràpid i amb força. La respiració se li va accelerar. Per uns instants, el nen no sabia si anar per l’altre camí o pel de sempre. On el portaria? Què hi trobaria? Sovint havia vist passar homes muntats a cavall per aquell camí. En canvi el seu quasi mai era transitat. Només de tant en tant, un cop cada molts dies, s’hi havia creuat amb el lleter. Era el seu camí. Finalment, el petit dels sis germans va decidir-se. Volia conèixer. Volia una novetat. Volia apoderar-se d’un altre camí, encara que no el portés al seu destí. I aleshores va tombar per on no ho havia fet mai.
En Peixe ha tornat, després de molts dies sense escriure res, ni les habituals tonteries, ni les coses més simples, l’autor d’aquest bloc, qui li posa nom, s’ha decidit tornar-hi. La parada ha estat necessària i prometo als meus lectors, que en són molts i molt importants, que actualitzaré com a mínim un cop per setmana. Així que toca “apetxugar”.
Avui, quan he entrat per escriure aquest post m’he trobat que tenia 44 comentaris pendents de moderar. M’he emocionat una mica, perquè no dir-ho. Potser no tots eren spam. Però no hi ha hagut sort, no n’hi havia ni un en català i tots quaranta-quatre han estat eliminats per ser Spam. I ara direu: “Il·lús! Et penses que en aquesta merda algú es dignaria a escriure-hi un comentari? Va, home, va! Burru! Just!”. Doncs, en part, teniu raó, però no perdo l’esperança. I no ho faig perquè un dia em vaig trobar amb un comentari d’una desconeguda o desconegut. Concretament en el post sobre “L’herència Grecoromana” que vaig col·locar dins de “Punys”. El comentari deia així, i no m’ho invento:
May 31, 6:41 PM
Em vaig emocionar! Collons, LI HAVIA ANAT BÉ PER UN TREBALL!!!! Una mica més i em poso a plorar. No sé qui és. Li podria preguntar a través del mail, però prefereixo no saber-ho, perquè m’agrada haver ajudat a una persona anònima. Així que segueixo tenint fe que aquests escrits de vegades tontus i quasi sempre inútils, puguin interessar a algú en algun moment. Óbviament, amb tot això no vull demerèixer l’enorme tasca d’ajuda psicològica i moral dels habituals del bloc, com en Zodernstern, en Fiu o en Carles.
Gràcies.
Curiosa expressió. Si l’agafem literalment ens transporta a una situació molesta. Tots l’hem experimentat. Recordeu aquell moment en què mentres estàveu parlant amb un altre, notaveu com una secreció es desplaçava avall per la fossa nasal per sortir a l’exterior i no tenieu cap mocador ni un trist tros de paper a l’abast i que per més aspiracions sorolloses no aconseguieu que tornés a allà d’on havia vingut? Doncs, aquesta expressió la fem servir per moments com aquest, en què ens quedem amb el moc penjant, sense poder fer-hi res, estupefactes per un fenòmen inevitable que ha passat davant dels teus nassos.
Vaig prometre que faria un escrit sobre Lost i aquí el teniu.
Alguns es preguntaran què és Lost, doncs no és res més que una sèrie de televisió que enganxa i molt. La idea principal és que un avió s’estavella en una illa aparentment deserta, on els supervivents s’organitzen per esperar un rescat que no arriba mai. A l’illa hi passen tota mena de fenòmens estranys i els viatgers del vol 815 de seguida s’adonen que no estan sols.
Aquest dimecres ja van fer als EUA el tercer capítol de la quarta temporada. Durant les tres primeres s’han obert molts enigmes i a l’hora n’han tancat bastants. Bàsicament, han tancat més o menys els passats dels personatges, ja que els capítols sempre compten amb una història a l’illa i una història que ens explica la vida dels personatges abans de l’accident. A l’últim capítol de la tercera temporada es fa un gir molt important. El què fins ara eren flashbacks que ens deien com era la vida dels protagonistes, passen a ser flashforwards, és a dir, en la quarta i actual temporada ja no ens expliquen els fets anteriors a l’accident, sinó la vida dels protagonistes un cop han sortit de l’illa. O això, sembla perquè el suspens i el misteri són una de les claus de Lost. Hi ha mil preguntes sense resoldre i a cada capítol et sorprenen amb alguna cosa nova.
No vull desvetllar què està passant en els tres primers capítols de la quarta temporada, però sí que vull dir que els que estem enganxats ens quedarem amb el moc penjant. Per què? Doncs, perquè la quarta temporada només havia de tenir 16 capítols (davant dels 23 de les altres), però la vaga de guionistes ha fet que només se n’hagin pogut filmar 8.
Un altre tema que ha fet gran aquesta sèrie i que ha alimentat als aficionats durant la llarga espera entre temporades és la promoció. El creador de Lost és JJ Abrams, el que també ha sigut creador de la recent bomba cinematogràfica de ‘Monstruoso’. A hores d’ara ja debeu saber que aquest guionista i productor ha explotat amb força les especulacions via internet, cosa que ha generat molta expectació per veure el seu últim film. El mateix ha anat fent amb Lost mitjançant pàgines web com www.oceanicairlines.com o la recent i espectacular find815.com, on dóna informació complementària i detalls sobre la sèrie per als que més gana tenen de respondre els misteris de l’illa i els seus personatges. Realment, però, és veient un capítol darrera un altre quan gaudeixes de la magnífica sèrie rodada en cinema i amb una producció més a prop del setè art que de la petita (cada vegada menys) pantalla.
Fins aquí la meva primera disertació sobre Lost, segurament en vindran d’altres. Si ja coneixeu la sèrie us recomano que visiteu els llocs web que he esmentat i si encara no la coneixeu us recomano que trieu un cap de setmana per començar-la a mirar, perquè un cop hagueu vist un capítol, voldreu veure el següent i el següent i així successivament.
Fins una altra patranya!
Avui he jugat el partit decisiu de la temporada de Hat Trick i he guanyat.
Des de l’agost que tinc un equip dins d’aquest joc online de futbol. És un joc entretingut on has de fer de manager d’un equip. Els jugadors i els equips són inventats, però hi ha casi un milió de persones arreu del món que tenen el seu equip al hat trick.
Realment està força currat. Es juguen dos partits a la setmana, un de lliga els dissabtes i un amistós els dimecres.
Actualment, estic en la desena divisió de l’Estat Espanyol on n’hi ha onze. La temporada que ve, que serà la tercera en la que participo, estaré a novena i l’equip cada vegada em juga millor.
Com que el partit d’avui ha sigut molt emocionant i m’ha donat l’alegria de la victòria he volgut dedicar un post a aquest gran joc.
Ja estem un altre any en un altre any, com cada any.
La festa de cap d’any va anar molt bé, molta gent gaudint de bona música i bon rotllo per tot arreu. Love is in the air i tot això. Alguns no vam poder gaudir-ne tota la nit però vam tenir la nostra estoneta per ballar i beure. Fins aquí un comentari normal i corrent que no serveix per res (Aixó no serveix per res!)
Com serà el 2008?
Només puc parlar per mi mateix així que és el què faré.
El camíq que vaig trobar a finals del 2007 em sembla que m’ha portat a bon port i l’any 2008 serà millor que l’anterior. Amb alguna queixa, que sóc rondinaire de mena i sempre trobo alguna coseta. Com el genoll. Senyores i senyors, us comunico que tinc un genoll fet malbé, però, per sort la meva (mala traducció de por suerte la mía), no m’impedeix treballar ni caminar ni conduir, però no em permet fer exercici i ho estic començant a notar amb un estat físic lamentable que, si fa temps que ja ho era, amb un any més encara fa més pena. I vulguis o no, el cos és important perquè tots en tenim un, alguns més maco que uns altres i sobretot algunes.
Per acabar aquesta divagació que de ben segur no li interessa a ningú i que podriem encabir en el video famós que es caga i es pixa en els fotologs, els blocs i totes les mandangues de les que alguns raros del món fem ús, només vull dir que espero que la noia que estimo, que els meus amics (Si encara es pot dir així dels molt cabronassos) i que a tota la gent que aprecio (On no hi tenen lloc els esmentats anteriorment) passin un bon 2008.
S’acaba un altre any, el 2007, i en comença un de nou, óbviament el 2008. Què vol dir això? Que s’apropa el cap d’any, és a dir, el primer dia de l’any, el qual molta gent, sobretot la gent jove, el viu al revés perquè es passen tota la matinada de farra i quasi tot el dia dormint.
Aquesta vegada, però, alguns el viurem d’una manera força diferent de com estàvem acostumats, ja que els que som socis de Can Pistraus ens tocarà treballar per oferir una vetllada més que decent a tothom qui vingui a l’envelat quan ja farà aproximadament mitja hora que estarem al 2008.
Com serà? Hi haurà una majoria social borratxa a les barres? Hi haurà una majoria preocupada i estressada gran part de la nit? La música agradarà? L’ambientació estarà muntada a temps? Tindrem algun disgust o alguna baralla?
Són qüestions en les que tampoc cal pensar-hi. Aquella nit si hi ha barra lliure la gent tindrà la llibertat de demanar tant alcohol com vulgui, però s’haurà de vigilar a qui vulgui un cubata per tirar-se’l pel damunt i despertar del globo que porta.
No som professionals i no sabem qui són moltes de les persones per les qui hem muntat aquest tingladu.
Únicament desitjo que tot surti bé pel futur de l’entitat, que no té ni un any i vol sobreviure entre el jovent vilanoví i seguir fent activitats de tota mena.
És fàcil vinagrejar, però prefereixo fer-ho d’una manera sana quan hagi passat tot (no sé perquè, total, això no ho deu llegir massa gent).
De moment, deixo una patranya més en aquest blog cada vegada més estrany.