El bloc d’en Peixe

De vegades toca i a la feina que faig ara em toca més sovint que mai. Parlo d’escriure sense coneixement, que no és el mateix que parlar sense coneixement. Una cosa és debatre, treure arguments i estructurar una conversa sobre un tema que potser no coneixes, però gràcies al diàleg tens eines per parlar-ne. Una altra és allò que fan els mitjans de comunicació. Moltes vegades es veuen obligats a explicar sense saber què estan explicant. No n’hi ha prou amb tenir les referències d’un altre que t’explica què ha passat. Això no es converteix en una informació prou bona com per conèixer el fenòmen i poder-lo explicar amb la credibilitat que es mereix. Per tant, esdevé ficció, el fet passa de ser real a ser actual, es modifica, passa pels filtres mentals de diverses persones, abans d’arribar al filtre de la gent de casa. I amb els dies, cert fenòmen pot acabar convertit en una llegenda que no tothom es creu, que té parts basades en la realitat i parts inventades. Això són les notícies i així és com s’expliquen.

Tiken Jah Fakoly va néixer a Odienne, un poblet del nort oest de Costa d’Ivori un 23 de juny de 1968. La seva família, membre de la tribu Malinke, descendeix del llegendari cap guerrer Fakoly Koumba Fakoly Daaba, d’una casta ancestral. La seva casta sempre s’ha dedicat a explicar històries i a la música per mantenir la tradició oral de la seva gent.

Tiken ha continuat la tradició familiar i l’ha traslladat a tot el món. Les seves lletres ens han obert els ulls a molts. Només posaré un exemple prou convincent traduït al català:

Plus rien Ne m’Etonne

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deikes Txetxènia

Jo et dono Armènia

Si tu em deixes l’Afganistan

Jo t’entrego el Paquistan

Si no te’n vas d’Haití

Jo t’embarco fins a Bangui

Si m’ajudes a bombardejar l’Iraq

Jo t’arreglo lo del Kurdistan

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deixes l’urani

Jo et deixo l’alumini

Si tu m’entregues els teus jaciments

Jo t’ajudo a perseguir els talibans

Si tu em dones molt de blat

Jo els hi faig la guerra als teus costos

Si tu em deixes extreure or

Jo t’ajudo a expulsar el general

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit l’Àfrica, sense consultar-nos

Se sorprenen de que estem desunits

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Wolof

Una part de l’imperi Mossi

Es troba a Ghana

Una part de l’imperi Sousso

Es troba en l’imperi Mandinga

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Mossi

Han partit l’Àfrica sense consultar-nos

sense preguntar-nos, sense advertir-nos

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

http://es.youtube.com/watch?v=iowzq1QtE_I

Ens ha deixat un bon home. Altruista, intel·ligent i bon narrador oral. El pare de la Carpa Juanita l’havíem visitat tots de petits amb l’escola. Després, de grans, molts hi hem tornat amb l’excusa d’un cosinet, un casal d’estiu o un cangur i hem seguit meravellats amb la seva destresa a l’hora d’explicar les històries marítimes que va viure. Simplement, Vilanova i la Geltrú el trobarà a faltar.

http://es.youtube.com/watch?v=sKNQ8Xuzl8U

Què són? Perquè serveixen? D’on han sortit? Sempre somiem?

Són algunes de les preguntes que s’ha fet molta gent des dels inicis de la història de la humanitat. Les primeres explicacions i mitologies sobre la realitat i la ficció ja feien referència als somnis. No és un aspecte únicament humà, està comprovat que molts animals també somien. Un exemple fàcil de comprobar és el dels gossos. Tothom qui hagi vist a un gos dormint, l’haurà vist somiar. Amb el què coincideixen tots els científics és que somiar és un procés bàsic per viure. Si no somies, no pots sobreviure. Això no vol dir que els somnis només apareguin dormint. Molta gent és capaç de somiar desperta. La majoria. I per tant es pot viure sense dormir, però no sense somiar. Això també està comprovat.

Un fenòmen que no té encara una explicació comprobada al 100% és perquè de vegades no recordem què hem somiat quan ens despertem. Que no ho recordem no vol dir que no somiem, perquè, com ja he dit abans, somiar és inseparable de viure. Aleshores, hi ha d’haver alguna cosa que expliqui quan recordem els somnis i quan no. Sobre aquest fenòmen hi ha una teoria que és la més respectada. Si tenim en compte que la ment i el cos estan interconnectats i que ambdós es complementen i interaccionen, es diu que una mala digestió fa que no recordis què has somiat, en canvi, una bona digestió, et permet recordar, sempre vagament, què has somiat. Una manera de demostrar-ho és la migdiada. Dormir una estona després de dinar és beneficiós per la digestió i acostuma a ser una son molt intensa en quan a somnis. Uns somnis que recordes sense dificultats quan et despertes. Així, recordar o no recordar els somnis depén de com es fa la digestió més que per cap altre factor.

Feia dies que no escribia cap Puny alegrament, així que ha arribat l’hora d’aixecar-lo ben amunt mentres la gent crida “veritats com a punys!” tan fort com pot.

Avui toca parlar de la nostra herència cultural com a occidentals que som i dins d’aquests com a mediterranis de “pura cepa”.

Els catalans i gran part del territori europeu encara viu amb una organització social i un pensament heretats de l’antiga cultura Grecoromana. Tot i que el món ha canviat molt, s’han inventat moltes coses i s’ha escrit molt (ja veieu que m’agrada precisar molt), la nostra política és una mutació de la política grecoromana, salvant les diferències de l’esclavisme i la manera d’obtenir recursos. En primer lloc, l’Estat està per damunt de les persones, el què no és bo per tots no ho és per ningú. Tan grecs com romans s’organitzaven de manera que hi hagués representants dels ciutadans (que no del poble) que defensessin els interessos que tenien. Així, doncs, els veterans de guerra exigien pensions i terra per poder tenir una vida digna, els nobles lluitaven per mantenir la seva riquesa i el seu benestar i l’exèrcit es reunia i anava a la guerra per imposar una nova manera de governar (guerra civil) o per obtenir més terra, més recursos i més esclaus (invasions). Tot amb els conseqüents donatius als deus que fessin falta perquè els ajudessin en els seus propòsits. A més, els senadors ja usaven tota mena d’estratégies polítiques i de vegades aconseguien acumular un poder del tot allunyat de la realitat popular. La manera de restar credibilitat als altres, la retòrica i les campanyes d’imatge es van meditar en l’antiguitat, actualment no fem més que repetir-ho amb d’altres métodes i suports. Així, doncs, no hi ha res més important que la paraula per convéncer als altres de que la veritat és la teva. Les altres maneres (extorsió, amenaça, suborn) són igual o més efectives, però al no ser lícites o directament il·legals, no tenen la importància que té la paraula.

Un home que va dominar tots els aspectes del poder va ser Juli César. Tot i ser un veritable tirà que va aconseguir reunir tot el poder de la república en una sola persona, la seva voluntat populista el va convertir en un home estimat pel poble, però odiat per gran part de pensadors i nobles. Alguns senadors, fins i tot, amics de César, van haver d’atemptar contra la seva vida, és a dir, matar-lo, per allunyar l’ombra de la tirania d’una forma d’Estat elitista com era la República romana. Realment, aquells senadors creien que feien justícia assassinant a Juli César. De fet, segons les lleis del moment, César havia acaparat massa poder i era perillós perquè podia convertir la república en una mena d’Imperi. El suport del poble que va tenir César va estar afavorit per una situació de crisis a Roma, que veia com no s’aconseguia el mateix nivell de vida d’èpoques anteriors. Finalment, la mort de César va causar una nova guerra civil i una nova crisi econòmica.

Aquests fets els podem llegir en la història de molts estats moderns amb altres noms, anys i indrets. Uns estats que neixen gràcies a la Il·lustració, que després moren a causa de tirans per renèixer al cap dels anys amb una nova mirada del concepte anterior.

Els cicles històrics són fruit del pensament occidental, obsesionat en parcelar-ho tot. La nostra manera de mirar enrera condiciona el nostre futur.

D’acord, no acabo de descobrir la sopa d’all (quina frase més tonta). La majoria ja debeu pensar com jo: riure és bo. Però hi ha maneres de riure, algunes més sanes que d’altres. Per exemple, no és el mateix riure sol que riure conjuntament. Tampoc és el mateix riure d’una pròpia gràcia que riure de la gràcia d’un altre. De la mateixa manera no es pot comparar riure d’una desgràcia aliena que riure d’una desgràcia propera. Igual que riure’s d’un mateix no és el mateix que riure’s dels altres. De vegades la frontera és molt fina i mai la sabrem ni la podrem controlar, perquè l’acte de riure és irrefrenable, surt tan de dins com l’acte de plorar. A més, és una acció pròpiament humana, els animals no riuen ni ploren. Sí que tenen determinats sentiments, però no tenen la consciéncia suficient d’ells mateixos com per riure o plorar, prou feina tenen en menjar i reproduir-se que és la seva principal preocupació. L’ésser humà, en canvi, pot crear, pot entendre el món d’una altra manera. I això és el que permet que els humans riguem.

A partir d’aquí, perquè és bo? A veure, no sempre és bo. Hi ha casos i casos. En general, hi ha coses que no fallen i que ens fan riure a tots siguem d’on siguem, que són les petites desgràcies inesperades dels altres. Si algú ensopega, rellisca, cau al terra… sempre hi haurà un altre a qui li farà gràcia, encara que no es coneguin ni s’entenguin.  (Vegin el lleuger http://es.youtube.com/watch?v=4oM1_bkAcbk i el fort http://es.youtube.com/watch?v=4XnKvuG4Gpk). Després, qualsevol altre cosa que ens pugui fer riure ja dependrà més del vagatge cultural, la llengua, el territori i molts altres factors. Realment, no és fàcil fer riure i, com deia al principi, no sempre és bo. Hi ha moments en què riure es pot convertir en una falta de respecte imperdonable o en una emoció incontrolable en un lloc i moment poc apropiat. Però, generalment, riure és molt sa i ajuda més a apropar a les persones que a separar-les.

Així s’anomenava el poble on vivia la robot anomenada Arale. Però no tinc ganes d’escriure sobre les sèries japoneses que tenen com a protagonista un robot, sinó sobre Vilanova i la Geltrú.

La nostra Vila del Pingüí és força peculiar, encara que no ho és tant com alguns de vegades es pensen. Tot i així, tampoc és tan poca cosa com a alguns els hi agradaria que fós. Anem per pams.

Vilanova i la Geltrú, capital de la comarca del Garraf, no és tan coneguda internacionalment com la veïna Sitges. Això és positiu, perquè podem seguir més o menys amb la nostra identitat. La població ha crescut molt en poc temps. Això ha fet que, de moment, la gent que hi ha viscut tota la vida mantingui una mica la manera de fer les coses com sempre s’han fet. Així, doncs, conservem un Carnaval pintoresc, llarg i bastant important que no s’emmiralla amb cap altre (sigui el de Venècia, el de Rio o el de Cadis). Un dels aspectes que afavoreixen el Carnaval de Vilanova és la comparsa. El diumenge de comparses és un dels actes lúdico-culturals on hi participa més gent de la ciutat. És igual en quin barri visquis, quina edat tinguis, que siguis home o dona… quasi tothom surt o ha sortit a la comparsa.

Però no tot han de ser flors i violes. Perquè la gent que no vol sortir a la comparsa, què fa? Les persones que no suporten el Carnaval, on van?

La veritat és que a Vilanova i la Geltrú hi ha poques alternatives perquè, a partir de dijous gras, fa pudor de Carnaval a cada cantonada. Així que o et quedes a casa gran part del temps o te’n vas a un altre poble, ven lluny.

Ja per acabar, només falta dir que vagi bè als que marxin i que vagi bè als que es quedin.

Atentament,

Sr. Xim Pom

President de l’associació d’amics de la cultura vilanovina de tota la vida i el més enllà que desitgen que un dia llencin les seves cendres a la cara del Ventosa el dia de la comparsa i després d’haver fet un trifàcic al Rossell, un quinto al Celler, un tomb fins a la Pasífae i un bany a la platja del Far tot i deixar-se moltes coses perquè Vilanova és molt gran i Vilanova és un sentimiento que se lleva se lleva muy adentro.

Avui m’he proposat parlar de música. I ho faré alegrament, deixant anar més d’una barbaritat. Perquè qui m’ha de dir res? Tots sabem que no valen totes les opinions, però què hi farem, si aquest és un blog personal, haureu de suportar una mica del meu pastillassu. Aixó si us ve de gust, perquè si no, mira que hi ha coses per fer en aquest món, no?

Per començar, diré que no tinc un estil realment preferit, tot i que sí que fa molt temps que he escoltat reggae de totes les époques i en conec bastants artistes, però no m’agrada dir que sóc un fan a ultrança d’aquesta música. El reggae té un ritme únic i incofusible que em fa sentir bé i per això sempre n’he sigut seguidor. Tot i això, durant la meva història amb la música (que no és res de l’altre món) he escoltat de tot, amb excepció d’alguns géneres que se m’escapen i de la MÚSICA, en majúscules, anomenada clàssica, que per la seva complicació m’és difícil de valorar i amb la que crec que no es pot gaudir del tot si no es tenen els coneixements necessaris. De la mateixa manera que la música anomenada clàssica, el Jazz és l’origen de tota la música d’ara i en les seves vesants més trencadores també és molt difícl introduïr-s’hi i entendre-les completament. Així doncs, vull apartar de la meva teoria el sector més complicat de la música que personalment són el Jazz i l’anomenada música clàssica. També deixaré de banda les músiques folklòriques com el flamenc i tot allò que anomeno heavy i que no he entés mai, suposo que per la seva complexitat sonora i perquè crec que si no ets un heavy no pots saber què passa entre distorsions i garrotades a la bateria.

Dit tot allò que queda fora del meu abast cultural pel què fa a la música, començaré a argumentar la meva teoria que diu que tota aquella bona música per la majoria d’orelles occidentals és la que han fet negres o que han copiat els blancs, amb més o menys fortuna.

Ja sé que això que penso és una barbaritat per molta gent que em citaria casos i casos que desmenteixen la meva afirmació. Però, com ja he dit al principi, la voluntat d’aquest escrit és el de parlar alegrament, sense cap mena de rigor, sobre les meves teories musicals que no cal que ningú comparteixi.

Els orígens del pop, el rock o la música electrònica provenen directament del jazz, bressol de tots els géneres més extesos arreu del món. Molts instruments sorgeixen de l’enginy dels que s’expressaven amb la música amb influències diverses. Ritmes africans, estudis acadèmics clàssics i folklore religiós i popular vari va donar a llum a un cóctel revolucionari, una música fresca, instantània, desenfadada i tan alegre com trista. Diga-li Blues, digues-li jazz o digues-li gospel. La qüestió és que els hereus de l’Àfrica sistemàticament assetjada van ser els primers en crear una série de rituals musicals fins al moment desconeguts que van donar lloc a les primeres passes d’un nou panorama cultural. Óbviament, els blancs americans, afamats de negoci i veient que aquells que abans recollien cotó es podien convertir en una altra mena d’esclaus, van aprofitar per apropiar-se d’aquells ritmes i a imitar aquella música fosca adaptant-la als seus gustos.

Al cap d’anys de gestació, es van popularitzar la mena de balls que oferia el jazz i els instruments com la bateria que permetien acompanyar la melodia amb ritmes mai escoltats. Van començar a aparèixer les primeres bandes que copiaven l’estil de cantar del negres i feien una mena de blues més senzill i amable que va contagiar als joves del moment.

Fins aquí, la primera part de la meva teoria. Els fonaments sobre els quals vull demostrar que realment és la música negra la que ens agrada a tots, encara que l’interpretin blancs, mestissos o llatins.

Per inaugurar la secció Punys he triat un tema que m’apassiona: les drogues. I no penseu malament, no m’apassiona el seu consum. De fet, no sóc un consumidor de drogues dures. El què m’agrada és sobretot la literatura sobre drogues. Ja fa uns anys em va caure a les mans un llibre espectacular: ‘Història elemental de las drogas’ de l’Antonio Escohotado. Aquest assaig és un resum d’una obra del mateix autor anomenat Història General de las Drogas de més de 1.500 pàgines i és un recorregut amè per la història de les drogues més conegudes però també per algunes que només s’usen en determinades étnies de manera ritual. És un treball magnífic que desvela moltes incògnites de l’actualitat. És una manera de saber d’on vé el consum actual, d’on surten i com es fan populars determinades drogues, perquè i com són il·legals algunes d’elles, com es consumien abans i com es consumeixen ara, i molt més.

Un altre llibre que és molt interessant és Las Drogas de Peter Laurie. L’autor és un periodista anglés i el llibre és un dels primers que es va apropar al fenòmen de la droga fora d’un punt de vista acadèmic o mèdic. Actualment, moltes coses que explica aquest assaig han quedat desfassades però un es pot fer a la idea de com era l’època en què estava de moda l’heroïna al Regne Unit, on molts joves es punxaven en públic i tenien estutxos on guardaven les seves xeringues i els utensilis per preparar la dosi. També repassa el consum d’alcohol, de cannabis, d’anfetamines, de cocaïna i d’LSD entre la societat britànica explicant la seva pròpia experimentació amb algunes d’elles, de les que, al final del llibre, només en defensa una, el cannabis. L’autor segueix a malalts i a metges i ens narra com són els diferents monos de les drogues més adictives. A més, té una posició polèmica però ben argumentada, la legalització de l’heroïna per a ús médic. Ja que els addictes no poden deixar de prendre-la, segons ell, el millor és que puguin recòrrer al metge perquè els hi doni dosis cretificades amb les que no corrin perill de sobredosi.

De llibres sobre aquesta temàtica n’hi ha moltíssims, però sense cap dubte, aquests dos són fonamentals per iniciar-se o per aproximar-se una mica a unes substàncies que sempre han estat lligades a la humanitat.