El blog d’en Peixe

Artículo 1.

1. España se constituye en un Estado social y democrático (¿?) de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político. (us sona la Ley de partidos?)

2. La soberanía nacional reside en el pueblo español (és clar), del que emanan los poderes del Estado.

3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria (motivo de honda satisfacción).

Artículo 2. (ni més ni menys que el 2n article i el 4rt punt en importància, al tantu)

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española (por huevos), patria común e indivisible de todos los españoles, y (para que se callen) reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 3.

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas (com dient…) españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección (tots ho hem notat sempre, només cal posar algun canal espanyol per comprobar-ho).

Artículo 4.

1. La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas. (le quitamos el aguilucho que queda antiguo y ala)

2. Los Estatutos podrán reconocer banderas y enseñas propias de las Comunidades Autónomas. Estas se utilizarán junto a la bandera de España (no fos cas) en sus edificios públicos y en sus actos oficiales.

Artículo 5.

La capital del Estado es la Villa de Madrid (el equipo del gobierno, la la la la la la) .

I el Peixe diu: NI ESTATUTS NI CONSTITUCIÓ; INDEPENDÈNCIA.

PD: Els meus lectors acarnissats que no es tallin. Vull comentaris ofensius contra la meva persona.

S’està gestant un GRAN ARRIVO!!!

Esperem que quan creixi no ens surti rana.

I us deixo amb aquesta foto del dissabte freak del 2009 perquè sí.

Un es cabreja quan després de 30 anys de l’engany i la derrota més gran que han patit els catalans, és a dir, després de la suposada transició democràtica, a la qual a mi i a d’altres ens agrada dir-n’hi, d’una manera més realista, postfranquisme parlamentari o restauració borbònica de la monarquia parlamentària; la justícia espanyola (per tant, sempre injusta cap a nosaltres) escrigui 16 merdes de línies per reparar al molt honorable president de la Generalitat Lluís Companys i que en cap moment es reconegui el càrrec que tenia (president de la Generalitat de Catalunya) ni que és l’únic president escollit legítimament, legalment i democràticament (una democràcia sana i higiènica, sense bipartidisme, sense rei, amb ideologies de transformació social i nacional reals) l’únic d’Europa que va ser afusellat per un exèrcit, en aquest cas, l’espanyol.

No sé a vosaltres, però a mi se m’inflen molt els collons quan llegeixo això i m’agafen unes ganes enormes de fotre animalades, se m’encén la ràbia per la impotència i contra la resignació de la majoria de catalans i catalanes que ignoren la seva història i que es deixen trepitjar diàriament per la cultura imperialista espanyola postfranquista i que no dubten ni un segon en dir frases com: “Aquí, a Espanya…” o que canvien de llengua immediatament quan algú els parla en castellà. MOltes vegades penso que no és culpa seva. Que el sistema i la pressió espanyola estan guanyant i que aquests catalans que ignoren el mal que fan no en tenen la culpa. Però cada passa enrera d’un català o d’una catalana és una passa enrera per tot un país, per una cultura, una història i una llengua comunes. No som ni volem ser Espanya, així ho pensava i ho deia Companys i així ho creiem i ho volem molts catalans i catalanes del segle XXI. Per això, però, el primer pas és rebre el dret d’autodeterminació, perquè el poble s’expressi. En cas que no sigui possible, per més que ho intentem la decisió és espanyola i per tant no el rebrem mai, hi ha d’haver una unitat popular que expressi la voluntat de separació dels Països Catalans o de part d’aquests de l’estat espanyol per esdevenir una república nova. Aleshores, la independència serà possible. Cap de les opcions del parlament, però, no sembla que cregui en aquest camí sinó el contrari.

Can Pistraus, altrament anomenat ‘Can pis’ i pronunciat “Campis”, va celebrar una assamblea important el passat 9 de maig. Una reunió a priori vital per l’entitat i a la que, per segona vegada consecutiva no vaig poder assistir. Era tal la seva importància que s’hi havia de decidir el futur de l’entitat en forma d’ARRIVO 2010, cosa que suposo que es va votar i es va decidir presumpament en una assamblea (Ho dic així perquè no hi era i perquè no he pogut llegir les actes). Una decisió cabdal, fonamental, principal i condemnatòria que pot servir per obrir definitivament l’entitat a tots els vilanovins que visquin el Carnaval de l’any que ve o per tancar-la irremeiablement. Si més no, es voldrà entrar en la història del Carnaval com una entitat organitzadora d’un Arrivo que suposo que es voldrà fer espectacular i vilanoví de quasi tota la vida. Espero com a soci i com a impulsor de l’associació no només des del seu naixement, sinó des de la seva concepció, que la comissió encarregada i ultra mega súper motivada aconsegueixi parir un bon arrivo que sigui recorda’t almenys fins al carnaval següent on uns altres o unes altres prendran el relleu.

Bon Nadal i que mengeu moltes polles!

Avui he escoltat amb atenció l’entrevista que el Basté ha fet al Carod. M’he quedat amb una frase de l’actual vicepresident de la Generalitat: “[…] i aconseguir que d’una punyetera vegada Catalunya aparegui als mapes del món com un estat independent de l’Estat Espanyol perquè els catalans visquin millor…”.

L’expressió “d’una punyetera vegada” denota impaciència (o directament l’acabament de la paciència). També ens fa pensar en oportunitats perdudes, en intents fallits, en portes tancades… A l’hora, però, deixa lloc per l’esperança o pel tard o d’hora.

L’independentisme d’esquerres no només és el que representa ERC, és més nombrós. ERC, però, segueix creient en recuperar el paper que va tenir en el seu passat gloriós i republicà. Una época en la que van tenir ministres a Madrit que van acabar presidint la Generalitat, com Companys. Una época en la que tot i tenir-ho tot a favor, tant el suport popular dels catalans com el poder en les institucions pròpies i les de l’Estat Espanyol, no van aconseguir això que el Carod demana d’una punyetera vegada: sortir als mapes com un país independent. I si aleshores no van poder, perquè s’ha de confiar amb ells una altra vegada? Crec que la sobirania dels Països Catalans no passa per les mans de cap dels partits que hi ha actualment al Parlament de la Generalitat. Per tant, una opció vàlida per l’ndependentisme és la de l’organització de caire popular, la de l’associacionisme en xarxa del nord al sud dels Països Catalans. I que aquesta opció impregni les institucions, que arribi als llocs de decisió, que s’incorpori en l’ideologia quotidiana i faci prendre la decisió d’una necessària i important consulta d’independència.

A Can Pistraus s’hi practica la censura. Amb aquesta frase m’agradaria encetar una polèmica. Com és que no existeix dins de la mateixa entitat un corrent crític amb allò que es fa o amb allò que es deixa de fer?

Quan vàrem néixer com a entitat un dels primers mitjans de comunicació que van fer servir els socis i els simpatitzans va ser el fòrum de l’entitat. Una eina que actualment reposa en pau, o no, en un racó de la web. És mort i està mal enterrat. En les pàgines electròniques, en els posts d’aquell tros de xarxa hi vem viure una sèrie d’esdeveniments importants per Can Pistraus. La gent opinava i raonava els seus arguments amb l’únic handicap d’haver de saber escriure (en principi, encara no tenim cap analfabet entre els socis i tots han estat més o menys escolaritzats, alguns es van saltar la classe de perquè és important dutxar-se regularment, però aparentment saben llegir i escriure). Per tant, el fòrum va esdevenir una plataforma de discussió justa i ordenada, a diferència d’una discussió viva i efímera en la que la comunicació no verbal, el to, l’expressivitat oral o l’enorme quantitat d’alcohol a les venes pot desvirtuar certs discursos. La precisió del llenguatge escrit permet apuntalar arguments i fer sentir veus que en l’assamblea o en una reunió no se senten per culpa de les barreres psicològiques que creen els grups de persones. Per tant, des de la desaparició de la possibilitat d’expressar-se d’una manera alternativa a la oral i presencial, s’estableix una censura cap a les veus més dèbils a l’hora de parlar o discutir cara a cara o davant d’un grup. En conseqüència, doncs, s’han establert els discursos dels més forts per damunt dels més dèbils, sense la possibilitat de poder raonar o tenir en la mateixa posició tots els discursos que hi pugui haver dins de l’associació.

En conclusió, la mort del fòrum electrònic ha fet desaparèixer amb ell certes veus que opinaven i creaven debat dins de l’entitat, de la mateixa manera que d’altres ho feien oralment. Finalment, els discursos orals han continuat vius i s’han imposat com a únics, mentres que els escrits ja no hi són. L’única solució a aquesta situació de desigualtat és que convisquin diverses maneres de participar en els temes de Can Pistraus i que el soci pugui escollir com expressar les seves idees, de manera que se senti segur de dir la seva sense cap restricció.

Des de la finestra d’opinió de Can Pistraus, és a dir, des d’aquesta blogosfera de l’entitat (blogosfera de la que em declaro, jo, Peixe: fundador, soci honorífic, president, primer ministre, rei, reina, príncep, co-príncep, rector, persona-estat o qualsevol altre càrrec) parlaré i, per tant, opinaré, sobre el fet que l’entitat que pren el nom de la web on estic enllaçat (parafrasejant Josep Lluís Núñez: “La ciutat que porta el nom del nostru club, e…”) hagi decidit organitzar l’Arrivo del 2010, que no és cap altre que l’any que ve. Així doncs, dic, ara i aquí, des del Blog d’en Peixe, la plataforma més lliure de l’entitat (per mi, és clar), que no ho trobo malament, en el ben entés que es va votar a l’assamblea -per cert, una assamblea on un servidor no va poder assistir per motius professionals (treballava)- i que, per tant, la societat va decidir democràticament. Ara bé, aquest fet democràtic no pot comportar que l’organització de l’Arrivo es faci de la mateixa manera. La meva posició sobre com s’ha d’afrontar aquest esdeveniment tan transcendental per l’entitat i pel Carnaval vilanoví del 2010, és la següent. S’ha de fer maco, barato i guai. No, és conya… S’han de dividir les tasques que comporta organitzar l’Arrivo. Però abans, és clar, s’ha de decidir la idea principal i vertebredora de l’espectacle carnavelsc. Fins aquí, de moment, les meves reflexions, que no patiu, perquè no desvetllaran mai res sobre l’afer que ens ocupa.

Peixe

President (i tot el que calgui) de la Tribuna d’opinió - Blogosfera de Can Pistraus Web.

De vegades toca i a la feina que faig ara em toca més sovint que mai. Parlo d’escriure sense coneixement, que no és el mateix que parlar sense coneixement. Una cosa és debatre, treure arguments i estructurar una conversa sobre un tema que potser no coneixes, però gràcies al diàleg tens eines per parlar-ne. Una altra és allò que fan els mitjans de comunicació. Moltes vegades es veuen obligats a explicar sense saber què estan explicant. No n’hi ha prou amb tenir les referències d’un altre que t’explica què ha passat. Això no es converteix en una informació prou bona com per conèixer el fenòmen i poder-lo explicar amb la credibilitat que es mereix. Per tant, esdevé ficció, el fet passa de ser real a ser actual, es modifica, passa pels filtres mentals de diverses persones, abans d’arribar al filtre de la gent de casa. I amb els dies, cert fenòmen pot acabar convertit en una llegenda que no tothom es creu, que té parts basades en la realitat i parts inventades. Això són les notícies i així és com s’expliquen.

Tiken Jah Fakoly va néixer a Odienne, un poblet del nort oest de Costa d’Ivori un 23 de juny de 1968. La seva família, membre de la tribu Malinke, descendeix del llegendari cap guerrer Fakoly Koumba Fakoly Daaba, d’una casta ancestral. La seva casta sempre s’ha dedicat a explicar històries i a la música per mantenir la tradició oral de la seva gent.

Tiken ha continuat la tradició familiar i l’ha traslladat a tot el món. Les seves lletres ens han obert els ulls a molts. Només posaré un exemple prou convincent traduït al català:

Plus rien Ne m’Etonne

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deikes Txetxènia

Jo et dono Armènia

Si tu em deixes l’Afganistan

Jo t’entrego el Paquistan

Si no te’n vas d’Haití

Jo t’embarco fins a Bangui

Si m’ajudes a bombardejar l’Iraq

Jo t’arreglo lo del Kurdistan

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deixes l’urani

Jo et deixo l’alumini

Si tu m’entregues els teus jaciments

Jo t’ajudo a perseguir els talibans

Si tu em dones molt de blat

Jo els hi faig la guerra als teus costos

Si tu em deixes extreure or

Jo t’ajudo a expulsar el general

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit l’Àfrica, sense consultar-nos

Se sorprenen de que estem desunits

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Wolof

Una part de l’imperi Mossi

Es troba a Ghana

Una part de l’imperi Sousso

Es troba en l’imperi Mandinga

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Mossi

Han partit l’Àfrica sense consultar-nos

sense preguntar-nos, sense advertir-nos

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

http://es.youtube.com/watch?v=iowzq1QtE_I