El bloc d’en Peixe

Com que l’últim dia vaig poder visitar la cabina de comandament, avui m’he proposat anar a veure la sala de màquines del “Fracàs”.

Segons allò que he anat escoltant, es veu que és la part més “xunga” del vaixell. Les últimes veus que he sentit parlaven de que allà hi ha tant oli al terra que pots relliscar en qualsevol moment i rebentar-te el cul. Sembla ser que hi ha una màquina anomenada Manolo que és la que perd més oli. Per això, quan he entrat a la sala i ho he vist amb els meus ulls, no m’ho acabava de creure.

– Això és la puta sala de màquines que tothom diu que és tan “xunga”?! — he dit només creuar l’escotilla.

– Doncs, sí, noi… I si no et vesteixes una mica millor no t’hi tornarem a deixar entrar mai més… Si vols, t’acompanyo al teu camarot i mirem a veure què et pots posar… Què et sembla? — m’ha contestat un home vestit amb una jaqueta de cuïr negre i que lluïa un bigoti prominent.

– Per mi ja vaig bé… — en aquests moments portava l’uniforme de cambrer, que, la veritat, com que el vaig robar no em queda gens bé i potser després de tres dies seguits sense treure-me’l ja està una mica brut. — Escolta, i on són les màquines?

– Ui! No vagis tan de pressa i corrents, noi…  — m’ha contestat l’home acompanyant les paraules amb uns moviments de meluc i canell que no he acabat d’entendre. –Què et penses que el primer dia això és arribar i moldre?

–  Tranquil, que tampoc les vull tocar, només m’agradaria fer un cop d’ull… — Li he contestat ja amb una mica d’impaciència.

–  Anem bé, cirerer! — Dit això, m’ha imitat — Només vull fer un cop d’ull… Això és el que diuen tots, nano, i després es posen a quatre grapes com si els hi anés la vida…

– Escolta, pallús fill de la gran puta, només vull fer una merda de cop d’ull a la sala de màquines que em sembla que deu estar darrera d’aquella porta… — He assenyalat una porta al fons de la sala — De la que en surt una llum vermellosa…

Quan les meves paraules tot just havien arribat a les orelles peludes d’aquell home, he fet un pas en fals i suposo que hauré relliscat amb el famós oli, perquè a partir d’aleshores només recordo haver-me despertat a coberta amb la roba feta malbé i amb un dolor al cul impressionant. Tinc sort de ser cambrer, així he pogut agafar la “cubitera” i asseure-m’hi al damunt la resta del dia i de la nit. No penso tornar a fotre els peus en la maleïda sala de màquines.

Avui he pujat fins a la cabina de comandament del vaixell anomenat “Fracàs” amb el capità. Ho he fet perquè el bar estava tancat, no sé ben bé perquè, em sembla que havien de retirar un parell de cadàvers de fracassats d’ahir a la nit. S’ha de ser burro per morir-se en un lloc com aquest.

Un cop a la cabina el capità m’ha ensenyat quatre màquines que no sap com funcionen, però que el diverteixen molt perquè tenen llumets intermitents i fan “bip”. Li he preguntat si podia moure alguna palanca o pitjar algun botonet i m’ha dit que ell no tocava mai res, no fos cas que passés alguna cosa. Des de la cabina es veu tota la proa… o la popa, no ho sé, el capità tampoc m’ho ha sabut respondre. De sobte hem vist com un capullo es posava a la quilla, amb els peus fora de la barana, i cridava: “Puedo volaaaar”. El capità ha tocat la botzina (això sí que sap com funciona, es veu que sempre li ha fet gràcia) i aleshores el capullo cridaner s’ha espantat i ha caigut a l’aigua. El capità s’ha afanyat a ordenar que ningú digués allò típic de “hombre a l’agua“, perquè tampoc cal alarmar als passatgers per una tonteria com aquesta. De seguida que s’ha sabut la identitat del capullo que deia que podia volar, un responsable (si es pot dir així) del vaixell s’ha encarregat de borrar-lo de tot arreu on constés. Amb mi tindrien menys feina, sóc polissó i el meu nom no surt enlloc.

Segueixo fent de cambrer al vaixell anomenat Fracàs. El jefe de cambrers m’està començant a cansar. Diu que mentres treballo no puc beure. Li he contestat que no se m’acosti quan em vegi bevent o trencaré una mitjana i li enfonsaré al mig del pit.

Alló que més odio és el tracte amb els clients. Són uns fracassats de la óstia. N’hi ha un que sempre que em demana alguna beguda, primer li escupo dins la copa i després a la cara. A sobre, les dones són reprimides i no em deixen que els hi toqui tranquilament el cul o els pits. Ja s’ho trobaran.

Mentrestant, encara sóc un polisó dalt del vaixell anomenat Fracàs. Quan em cansi de beure ja buscaré com escapar-me d’aquest desastre.

Fa dos dies vaig descobrir el bar del vaixell anomenat Fracàs.

Com a tots els bars, darrera la barra hi ha un cambrer que en aquest cas, a part de ser un fracassat com els altres triulants, és un capullo.

M’ha enganxat més d’una vegada robant copes als clients i m’ha fet fora els dos dies que hi he anat. Estava tan fart (i borratxo, perquè no dir-ho) que l’he llançat per la borda. Abans, però, li he pres la roba, en part perquè ja no suportava la pudor que feia la sudadera del Goofie que no m’he canviat en cinc dies. Ningú ha notat el canvi i ara sóc el cambrer del bar del Fracàs. Puc seguir bebent de gratis i ja no li he de prendre la copa a ningú. De moment, el jefe de cambrers només m’ha cridat l’atenció una vegada per vomitar a la cubitera.

He conegut al capità del Fracàs. És un bon home que ha fet carrera per conduir aquest vaixell. Porta a les espatlles uns 500 expedients per negligència, 4 accidents mortals amb desenes de morts, 12 accidents sense víctimes greus, 15 accidents de càrrega i està inhabilitat fins al segle vint-i-dos. Realment es mereix l’honor de ser el capità del vaixell anomenat Fracàs. Es veu que el segon d’abord té un currículum millor que aquest (va enfonsar un creuer milionari provocant un naufragi de dos dies amb una cimera europea entre el passatge), però el seu fracàs és tan gran que no ha arribat a capità.

Per fi he trobat una escapatòria en el vaixell anomenat Fracàs: el bar*.

Els passatgers i els tripulants estan tan acabats que no són ni borratxos. Quan algú surt a fumar a la coberta aprofito per beure’m el cul de cubata o de cervesa que s’ha deixat. Un calb m’ha enganxat, però estava tan marejat que només m’ha pogut vomitar a sobre. Ha tret el sopar com un veritable fracassat.

Vaig massa borratxo per pensar en com marxar d’aquí.

I demà tindré ressaca i una samarreta feta un fàstic.

*Nota de l’editor: El bar representa el paradís per al narrador. En aquest tercer capítol ja comencem a saber una mica més sobre la personalitat del protagonista que sembla que busqui com marxar del vaixell sense cap mena d’èxit. L’estil contingut i ple metàfores i al·legories converteix el text en un joc amb el lector, que, distret per l’enorme vocabulari, es veu endinsat en un món de fantasia ilarant.

M’estic treballant una sortida del vaixell anomenat Fracàs. Té uns pits acollonants.

Demà ja rumiaré la manera d’escapar-me.

Em dic 35 i sóc polisó en un vaixell anomenat Fracàs que m’arrossega mar endins. Hi he pujat tot sol i encara em pregunto perquè.
Aquesta nit dormirè sota una lona on he vist que s’hi ha pixat un Fox Terrier* d’una senyora que semblava una autèntica fracassada.
Espero que no em descobreixin i que no em llencin cap objecte contundent al damunt mentre estigui dormint. Seria una putada.
Demà serà un altre dia, kilòmetres de mar, a la coberta del Fracàs.

*Nota de l’editor: El Fox Terrier és una raça de gos utilitzada antigament per fer sortir a les guineus, que eren perseguides per gossos de rastreig, dels seus amagatalls. Actualment és sobretot un animal de companyia. Existeixen dues menes de fox terrier, el de pel dur y el de pel llis. Ambdós es van desarrollar a Anglaterra fa uns doscents anys. Probablement, l’autor fa referència a un Fox Terrier perquè és la raça d’un gos mitològic anomenat Milú.

Pròleg

A continuació trobareu el pròleg de la novel·la electrònica anomenada ‘La Mandra’. Abans,  però, quatre tòpics baratos.

Com el nom indica, a “La Mandra” l’autor ens transporta a un univers de fantasia i imaginació propi del seu terreny adobat per un estil molt personal que reflecteix amb molta cura el context socio-politico-economico-cultural de l’època amb un treball fabulós de documentació i d’investigació tant al voltant dels personatges reals que inspiren als ficticis com de la reflexió metafísica sobre els valors perduts i la polarització vital entre la vida i la mort, el desengany i la il·lusió…

Després del pastillassu de tòpics anterior, la veritat:

És una novel·la que no té cap valor. A més, és electrònica i no serveix ni per fotre-li foc.

Pròleg de Joan Salvat Papasseït