El blog d’en Peixe

Que l’esport amb mesura és sa ho sabem tots. Ara bé, veure’l, no tant.

Demà, pels futboleros del Barça, és un dia difícil. L’ansietat, els nervis, la passió descontrolada… són alguns dels símptomes del forofo i és tot el què patirà a les 20.45 del dimarts 29 d’abril de 2008.

La gent del Barça té esperança, tot i que l’equip no ha convençut en tota la temporada, pel forofo sempre hi ha alguna remota possibilitat. Abans del partit d’anada al Camp Nou, alguns seguidors trobaven en el pessismisme de la majoria l’arma perfecta per sorprendre el rival. De fet, el joc, l’actitud de l’equip i el comportament de l’afició van ser molt més del que s’esperava. Però el resultat no va ser per llançar coets. Un zero a zero al Camp Nou sempre és un mal resultat. Ara sembla que l’eufòria de l’esperança ha guanyat moltes posicions i ja són més els que creuen que el Barça anirà a Moscú a jugar la final que els que asseguren que demà s’acabarà tot: una competició, una temporada, uns jugadors, un entrenador, un cicle, una era i una maravella i que els propers anys es viurà de veure com creix el Bojan i com el Messi mareja defenses arreu del món entre lesió i lesió.

La meva humil posició està amb els segons, amb els pessimistes, que de vegades també s’autoanomenen realistes. Penso que el Manchester ha donat peixet al Barça i aquest ha picat, s’ha menjat l’esquer sense saber que acabarà en el cabàs d’Old Trafford. Encara que com a bon forofo sempre hi ha lloc per l’esperança. Demà sortirem del dubte o l’allargarem, ja ho veurem.

L’associació d’amics del globu és una associació vilanovina formada amb l’únic objectiu de plomar a tot quisqui, és a dir, als socis, als ciutadans, a l’Ajuntament, a la Generalitat i a qui se’ns posi al davant. Tot això, amb l’excusa de que volem crear una alternativa a les associacions existents, quan en realitat el que estem fent és una Marbella catalana i reivindiquem un crim organitzat nacional català perquè ja estem farts que hagin de venir els andalusos, els romanus, els russos i els albano-kosovars ha dir-nos com es roben els calers. De fet, entre els nostres socis secrets hi trobem grans lladres i millors persones que, tot i ser secrets, els farem de domini públic. Gent com Javier de la Rosa, Roldán, tots els membres de Gescartera o els del Grupo Filatélico ens han ajudat a l’hora d’establir les bases i són socis honorífics de l’Associació d’amics del Globu. D’altres com Jesús Gil i Gil, que al cel sia, van donar suport, en el seu moment, a la nostra causa. També cal dir que tenim un problema i que aquest problema es diu tres per cent. Un tres per cent dels socis són honrats i pensen que lluitem per una causa justa (més o menys com alguns de Ciutadans). Són socis que es creuen que volem enriquir el patrimoni cultural de la ciutat i tot aquest pastillassu que no s’aguanta per enlloc. A tota aquesta gent la tenim controlada i a la mínima molèstia, un tret al clatell i cap a la platja de Vallcarca que al pantanu ja no n’hi caben més.

Per sort, d’altres associacions juvenils, com els Vargas o els Carbonell, han obert el camí cap a la drogodependència, l’alcoholisme i el pistolerisme. Cosa que ens obre un gran ventall de negoci per a la nostra nova droga, l’alcoglobina, que donarem a conèixer a tots els joves de Vilanova i rodalies en la nostra 3a festa del barril, que comptarà amb dos grans convidats d’honor: el Dioni i Pocholo, i que es farà el dissabte 12 d’abril a l’Envelat (més informació a http://www.canpistraus.org o a http://www.fotolog.com/canpistraus). Ara bé, no recomano als socis que la provin si volen seguir caminant amb les dues cames.

Pel què fa a l’administració, està sota control. L’alcalde rep els seus vint pernils per setmana i l’oposició està contenta especulant amb els nostres pisos francs. A més, tant la policia local com l’altra, tindran els seus quatre mellats mensuals per pegar i torturar tanta estona com vulguin, encara que sempre hi ha algun figa-flor que no aguanta massa.

D’altra banda, l’associació té un òrgan de govern: la junta, que està més vigilada que l’Arnaldo Otegi quan marxa de vacances. La junta serà l’encarregada de convocar les anomenades assemblees on tots els socis tenen veu i vot i on s’hi decideixen les accions més importants de l’Associació d’amics del Globu. La validesa, legalitat i rigor de les votacions serà la mateixa que puguin tenir unes eleccions a Ruanda. Per tant, mai hi haurà cap tipus de sorpresa quan es creï una nova junta o es decideixi matar, a la forca i davant de tothom, a qualsevol soci que es queixi.

Finalment, només cal dir que desitjo que l’Associació d’amics del Globu tiri endavant tots els seus projectes i que no fracassi en l’intent d’establir un nou desordre a Vilanova i la Geltrú.

Atentament,

Senyor Qui Sàpiga El Meu Nom Estarà Fent Glú Glú Al Pantà De Foix

Municipi de la Conca de Barberà (encara que ells diuen que són de la Segarra), situat a la part septentrional de la comarca, amb contacte amb els altiplans de la Segarra. El terme municipal té una extensió de 14′58 Km2. s’estén a la part esquerra del riu Corb i està drenat, a més, pel barranc del Segura. El terreny és accidentat per la serra de Teixonera i confronta al nord amb el terme de Llorac, pel sud amb el de Conesa, per l’est amb el de Sta. Coloma i per l’oest amb el de Vallfogona de Riucorb.

El poble es troba als vessants d’un turó coronat en la seva part més alta per les restes del castell.

Dins del municipi de Savallà del Comtat hi ha també Segura o el Barri de Segura, un nucli habitat allunyat del nucli de Savallà del Comtat.

Actualment (dades del 2006), té 72 habitants, concretament 44 a Savallà i 28 a Segura. En definitiva, un lloc molt tranquil, amb uns voltants naturals lliures i reals. Llàstima de l’enorme antena de comunicacions que corona el seu turò (la foto de dalt està feta de l’única manera que es vegi quasi tot el poble evitant l’antena, a baix, el carrer principal de Savallà, que no és la gran via, que diguem).

Vibrant com feia dies que no es vibrava amb el Futbol Club Barcelona, amb els colors inseparables d’una vida. Molts, la majoria ho hem mamat des de petits i hem tingut la sort de viure uns quants anys amb el millor futbol del món i un dels millors de la història. La majoria de catalans no podem gaudir de cap mundial, de cap eurocopa, de cap esdeveniment futbolístic amb seleccions, però som prou afortunats, tenim un club com el Barça que ens fa vibrar, que ens permet rebre porrassos dels mossos a la plaça Catalunya, que ens embogeix. El partit que no s’ha viscut només a Glasgow sinó en centenars o milers de llars arreu de Catalunya és un dels millors dels últims temps. Els ídols han marcat la diferència, els jugadors han petonejat l’escut, els escocesos no han pogut amb nosaltres ni fent un partit inimaginable. La Champions ens remou.

Visca el Barça i visca Catalunya!

Després d’haver sopat quatre dies seguits fora de casa toca renovar-se per dins. Dimecres, entrepà de bacó amb formatge, dijous, bratswurt, divendres, hamburguesa amb bacó i formatge, i dissabte, crep de pernil dolç i formatge. Tot amanit amb les salses marranes habituals.

Avui som diumenge i he decidit fer un dels meus caldos de verdures. Agafo totes les verdures que tinc a la nevera, algunes de les quals no sé ni com es diuen. Empunyo el ganivet de xef més gros dels que donaven amb La Vanguardia i em poso a pelar i trossejar com un locu. Netejo tot allò que he mutilat i ho poso a bullir en una olla grandeta amb sal i un rajolí d’oli d’oliva (que no falti mai enlloc una mica d’oli). I només toca esperar.

Realment, és un àpat gratificant, sa, mediterrani, que et fa passar la més grossa de les ressaques. I això no és tot, perquè a més fa la delícia de totes les dones, et fa irresistible i actua com un veritable afrodisíac si també ho acompanyes d’una copeta de vi. Així que la migdiada que segueix a aquest plat ja us la podeu imaginar (nyigui, nyogui).

Apa, doncs! Salut i bona cuina!