Un dia, el nen es dirigia amb el seu abric de sempre, de color groc, fins a on vivia l’àvia. Aquella vegada, però, i com mai li havia passat, va arribar a l’encreuament de camins. Mai dubtava, sempre continuava pel de sempre, el camí que l’àvia li havia ensenyat a la mare i la mare li havia ensenyat a ell. Però aquell dia era diferent. El sol brillava amb força. La llum es filtrava entre les fulles. El cor li bategava ràpid i amb força. La respiració se li va accelerar. Per uns instants, el nen no sabia si anar per l’altre camí o pel de sempre. On el portaria? Què hi trobaria? Sovint havia vist passar homes muntats a cavall per aquell camí. En canvi el seu quasi mai era transitat. Només de tant en tant, un cop cada molts dies, s’hi havia creuat amb el lleter. Era el seu camí. Finalment, el petit dels sis germans va decidir-se. Volia conèixer. Volia una novetat. Volia apoderar-se d’un altre camí, encara que no el portés al seu destí. I aleshores va tombar per on no ho havia fet mai.

Avui, quan he entrat per escriure aquest post m’he trobat que tenia 44 comentaris pendents de moderar. M’he emocionat una mica, perquè no dir-ho. Potser no tots eren spam. Però no hi ha hagut sort, no n’hi havia ni un en català i tots quaranta-quatre han estat eliminats per ser Spam. I ara direu: “Il·lús! Et penses que en aquesta merda algú es dignaria a escriure-hi un comentari? Va, home, va! Burru! Just!”. Doncs, en part, teniu raó, però no perdo l’esperança. I no ho faig perquè un dia em vaig trobar amb un comentari d’una desconeguda o desconegut. Concretament en el post sobre “L’herència Grecoromana” que vaig col·locar dins de “Punys”. El comentari deia així, i no m’ho invento:

1. lia |
   1. gracies per k m’ha ant be per un treball   

May 31, 6:41 PM

Em vaig emocionar! Collons, LI HAVIA ANAT BÉ PER UN TREBALL!!!! Una mica més i em poso a plorar. No sé qui és. Li podria preguntar a través del mail, però prefereixo no saber-ho, perquè m’agrada haver ajudat a una persona anònima. Així que segueixo tenint fe que aquests escrits de vegades tontus i quasi sempre inútils, puguin interessar a algú en algun moment. Óbviament, amb tot això no vull demerèixer l’enorme tasca d’ajuda psicològica i moral dels habituals del bloc, com en Zodernstern, en Fiu o en Carles.

Gràcies.

http://www.youtube.com/watch?v=vDxAa3ZZ9gQ

Doncs, el Rachid no és l’únic bon cantant que per culpa de l’alcohol ha acabat destrossant la seva pròpia obra davant de centenars de persones. El Rock in Rio 2008 que es va celebrar a Lisboa va viure una situació similar, però aquesta vegada la protagonista va ser l’excel·lent Amy Winehouse. Sort en va tenir de la professionalitat dels músics que l’acompanyàven. Ho podeu veure en la següent seqüència de vídeos.

http://es.youtube.com/watch?v=Q5jEU9hatcI

http://es.youtube.com/watch?v=XYVoLILZtuE

http://es.youtube.com/watch?v=XpdIR9kfmhc

Tiken ha continuat la tradició familiar i l’ha traslladat a tot el món. Les seves lletres ens han obert els ulls a molts. Només posaré un exemple prou convincent traduït al català:

Plus rien Ne m’Etonne

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deikes Txetxènia

Jo et dono Armènia

Si tu em deixes l’Afganistan

Jo t’entrego el Paquistan

Si no te’n vas d’Haití

Jo t’embarco fins a Bangui

Si m’ajudes a bombardejar l’Iraq

Jo t’arreglo lo del Kurdistan

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deixes l’urani

Jo et deixo l’alumini

Si tu m’entregues els teus jaciments

Jo t’ajudo a perseguir els talibans

Si tu em dones molt de blat

Jo els hi faig la guerra als teus costos

Si tu em deixes extreure or

Jo t’ajudo a expulsar el general

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit l’Àfrica, sense consultar-nos

Se sorprenen de que estem desunits

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Wolof

Una part de l’imperi Mossi

Es troba a Ghana

Una part de l’imperi Sousso

Es troba en l’imperi Mandinga

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Mossi

Han partit l’Àfrica sense consultar-nos

sense preguntar-nos, sense advertir-nos

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

http://es.youtube.com/watch?v=iowzq1QtE_I

Quan arriba a la reunió, cinc minuts abans com sempre, la majoria dels assistents ja hi són. En Domènec n’ha comptat tres, per tant en falten dos. Els saluda cordialment, parlen del temps i de si el Guardiola serà un bon entrenador pel Barça. Un dels reunits no és gaire futbolero, en Domènec ho nota perquè la seva opinió és calcada a la d’un columnista esportiu que no suporta i que escriu en un diari d’informació general.

A les cinc en punt ja hi són tots. En Domènec comença a notar els nervis, ja que en aquesta reunió li tocarà portar la veu cantant i la seguretat no és el seu fort. Després de les quatre formalitats que duren uns deu minuts, arriba el seu torn. S’escura la gola, s’empassa el gargall i es posa a parlar.

Quan ja ha xerrat aproximadament vint minuts, s’adona que porta la bragueta descordada. Això el fa pensar en la puta que li ha mamat a l’autovia una hora abans. És una pràctica que l’ajuda a relaxar-se en dies tan importants. En Domènec pensa que no té res de dolent, és un hàbit sa. Ell no ha fumat mai i la única manera efectiva que ha trobat per treure’s la tensió del damunt és aquesta. Creu que és una tonteria que no va més enllà. Anteriorment ho havia provat ell sol, amb la mà, però al cap d’una estona li tornava la rigidesa. Finalment va optar posar-se en mans de professionals o en boca, més ben dit.

Ha arribat el moment decisiu d’en Domènec a la reunio. És el clímax que ha estat preparant tota la setmana. Porta tota la reunió tan estudiada que ha sigut capaç d’explicar-se amb claredat mentre es cordava la bragueta dissimuladament i pensava en el costum de la menjada de nap. Però el punt àlgid, l’eix vertebral, el pilar fonamental de la seva exposició necessita que en Doménec estigui amb els cinc sentits en plenes facultats. Els nervis li desapareixen. Diu les paraules amb un to, una expressivitat i unes pauses calculades al mil·límetre. Els quatre assistents l’aplaudeixen amb convicció. En Domènec ja els té a la butxaca.

Un cop els ha reclamat l’atenció una altra vegada, deixa anar la conclusió final. Sap que quan tanqui la boca, els homes que té el davant tindran una série de preguntes i propostes que ell ha induit amb el seu discurs. Tot passa com havia previst. S’acaba la reunió i els espectadors marxen pensant que la idea és més bona després de la seva aportació. En Domènec ho nota i per això està content. Recull les seves coses, surt l’últim de la oficina i debat alguna fotesa amb els homes que fa un moment tenia asseguts observant-lo. S’acomiada amb un somriure i es dirigeix al pàrquing.

Li agrada el seu cotxe, encara que sempre ha somiat a tenir-ne un de més potent. Posa les claus al contacte, engega el motor i posa rumb al seu pis d’obra nova en una ciutat de segona. Pensa en com li farà l’amor a la seva dona i després de veure a una prostituta entrant en un tot terreny es lamenta de que a ella no li agradi el sexe oral.

Demà, pels futboleros del Barça, és un dia difícil. L’ansietat, els nervis, la passió descontrolada… són alguns dels símptomes del forofo i és tot el què patirà a les 20.45 del dimarts 29 d’abril de 2008.

La gent del Barça té esperança, tot i que l’equip no ha convençut en tota la temporada, pel forofo sempre hi ha alguna remota possibilitat. Abans del partit d’anada al Camp Nou, alguns seguidors trobaven en el pessismisme de la majoria l’arma perfecta per sorprendre el rival. De fet, el joc, l’actitud de l’equip i el comportament de l’afició van ser molt més del que s’esperava. Però el resultat no va ser per llançar coets. Un zero a zero al Camp Nou sempre és un mal resultat. Ara sembla que l’eufòria de l’esperança ha guanyat moltes posicions i ja són més els que creuen que el Barça anirà a Moscú a jugar la final que els que asseguren que demà s’acabarà tot: una competició, una temporada, uns jugadors, un entrenador, un cicle, una era i una maravella i que els propers anys es viurà de veure com creix el Bojan i com el Messi mareja defenses arreu del món entre lesió i lesió.

La meva humil posició està amb els segons, amb els pessimistes, que de vegades també s’autoanomenen realistes. Penso que el Manchester ha donat peixet al Barça i aquest ha picat, s’ha menjat l’esquer sense saber que acabarà en el cabàs d’Old Trafford. Encara que com a bon forofo sempre hi ha lloc per l’esperança. Demà sortirem del dubte o l’allargarem, ja ho veurem.

http://es.youtube.com/watch?v=sKNQ8Xuzl8U