L’associació d’amics del globu és una associació vilanovina formada amb l’únic objectiu de plomar a tot quisqui, és a dir, als socis, als ciutadans, a l’Ajuntament, a la Generalitat i a qui se’ns posi al davant. Tot això, amb l’excusa de que volem crear una alternativa a les associacions existents, quan en realitat el que estem fent és una Marbella catalana i reivindiquem un crim organitzat nacional català perquè ja estem farts que hagin de venir els andalusos, els romanus, els russos i els albano-kosovars ha dir-nos com es roben els calers. De fet, entre els nostres socis secrets hi trobem grans lladres i millors persones que, tot i ser secrets, els farem de domini públic. Gent com Javier de la Rosa, Roldán, tots els membres de Gescartera o els del Grupo Filatélico ens han ajudat a l’hora d’establir les bases i són socis honorífics de l’Associació d’amics del Globu. D’altres com Jesús Gil i Gil, que al cel sia, van donar suport, en el seu moment, a la nostra causa. També cal dir que tenim un problema i que aquest problema es diu tres per cent. Un tres per cent dels socis són honrats i pensen que lluitem per una causa justa (més o menys com alguns de Ciutadans). Són socis que es creuen que volem enriquir el patrimoni cultural de la ciutat i tot aquest pastillassu que no s’aguanta per enlloc. A tota aquesta gent la tenim controlada i a la mínima molèstia, un tret al clatell i cap a la platja de Vallcarca que al pantanu ja no n’hi caben més.

Per sort, d’altres associacions juvenils, com els Vargas o els Carbonell, han obert el camí cap a la drogodependència, l’alcoholisme i el pistolerisme. Cosa que ens obre un gran ventall de negoci per a la nostra nova droga, l’alcoglobina, que donarem a conèixer a tots els joves de Vilanova i rodalies en la nostra 3a festa del barril, que comptarà amb dos grans convidats d’honor: el Dioni i Pocholo, i que es farà el dissabte 12 d’abril a l’Envelat (més informació a http://www.canpistraus.org o a http://www.fotolog.com/canpistraus). Ara bé, no recomano als socis que la provin si volen seguir caminant amb les dues cames.

Pel què fa a l’administració, està sota control. L’alcalde rep els seus vint pernils per setmana i l’oposició està contenta especulant amb els nostres pisos francs. A més, tant la policia local com l’altra, tindran els seus quatre mellats mensuals per pegar i torturar tanta estona com vulguin, encara que sempre hi ha algun figa-flor que no aguanta massa.

D’altra banda, l’associació té un òrgan de govern: la junta, que està més vigilada que l’Arnaldo Otegi quan marxa de vacances. La junta serà l’encarregada de convocar les anomenades assemblees on tots els socis tenen veu i vot i on s’hi decideixen les accions més importants de l’Associació d’amics del Globu. La validesa, legalitat i rigor de les votacions serà la mateixa que puguin tenir unes eleccions a Ruanda. Per tant, mai hi haurà cap tipus de sorpresa quan es creï una nova junta o es decideixi matar, a la forca i davant de tothom, a qualsevol soci que es queixi.

Finalment, només cal dir que desitjo que l’Associació d’amics del Globu tiri endavant tots els seus projectes i que no fracassi en l’intent d’establir un nou desordre a Vilanova i la Geltrú.

Atentament,

Senyor Qui Sàpiga El Meu Nom Estarà Fent Glú Glú Al Pantà De Foix

Paio va dir:

“El teu blog és una m… punxada en un pal”

Peixe va dir:

“Ets bon paio però et pud l’alé”

Paio va dir:

“Tú sí que fas pudor i aquesta m… no te la llegeix ningú”

Peixe va dir:

“Vés a l’hospital a veure si t’inhabiliten”

Tiu va dir:

“Està tot de p… mare, no li facis cas al paio aquest”

Peixe va dir:

“Tiu, no tens criteri”

Paio va dir:

“Aquest tiu no en té ni p… idea de la vida”

Sobrat va dir:

“Sou més friquis que el president del club de fans de la Maria de la Pau Janer”

Peixe va dir:

“El sobrat almenys té una mica de gràcia”

Sobrat va dir:

“No com tu, que fots pena”

Peixe va dir:

“A mi el què em fa pena és que tinguis el cervell com un formatge suís, o pitjor, que el tinguis com el Pau Riba”

Sense comentaris.

Com que l’últim dia vaig poder visitar la cabina de comandament, avui m’he proposat anar a veure la sala de màquines del “Fracàs”.

Segons allò que he anat escoltant, es veu que és la part més “xunga” del vaixell. Les últimes veus que he sentit parlaven de que allà hi ha tant oli al terra que pots relliscar en qualsevol moment i rebentar-te el cul. Sembla ser que hi ha una màquina anomenada Manolo que és la que perd més oli. Per això, quan he entrat a la sala i ho he vist amb els meus ulls, no m’ho acabava de creure.

– Això és la puta sala de màquines que tothom diu que és tan “xunga”?! — he dit només creuar l’escotilla.

– Doncs, sí, noi… I si no et vesteixes una mica millor no t’hi tornarem a deixar entrar mai més… Si vols, t’acompanyo al teu camarot i mirem a veure què et pots posar… Què et sembla? — m’ha contestat un home vestit amb una jaqueta de cuïr negre i que lluïa un bigoti prominent.

– Per mi ja vaig bé… — en aquests moments portava l’uniforme de cambrer, que, la veritat, com que el vaig robar no em queda gens bé i potser després de tres dies seguits sense treure-me’l ja està una mica brut. — Escolta, i on són les màquines?

– Ui! No vagis tan de pressa i corrents, noi…  — m’ha contestat l’home acompanyant les paraules amb uns moviments de meluc i canell que no he acabat d’entendre. –Què et penses que el primer dia això és arribar i moldre?

–  Tranquil, que tampoc les vull tocar, només m’agradaria fer un cop d’ull… — Li he contestat ja amb una mica d’impaciència.

–  Anem bé, cirerer! — Dit això, m’ha imitat — Només vull fer un cop d’ull… Això és el que diuen tots, nano, i després es posen a quatre grapes com si els hi anés la vida…

– Escolta, pallús fill de la gran puta, només vull fer una merda de cop d’ull a la sala de màquines que em sembla que deu estar darrera d’aquella porta… — He assenyalat una porta al fons de la sala — De la que en surt una llum vermellosa…

Quan les meves paraules tot just havien arribat a les orelles peludes d’aquell home, he fet un pas en fals i suposo que hauré relliscat amb el famós oli, perquè a partir d’aleshores només recordo haver-me despertat a coberta amb la roba feta malbé i amb un dolor al cul impressionant. Tinc sort de ser cambrer, així he pogut agafar la “cubitera” i asseure-m’hi al damunt la resta del dia i de la nit. No penso tornar a fotre els peus en la maleïda sala de màquines.

Què són? Perquè serveixen? D’on han sortit? Sempre somiem?

Són algunes de les preguntes que s’ha fet molta gent des dels inicis de la història de la humanitat. Les primeres explicacions i mitologies sobre la realitat i la ficció ja feien referència als somnis. No és un aspecte únicament humà, està comprovat que molts animals també somien. Un exemple fàcil de comprobar és el dels gossos. Tothom qui hagi vist a un gos dormint, l’haurà vist somiar. Amb el què coincideixen tots els científics és que somiar és un procés bàsic per viure. Si no somies, no pots sobreviure. Això no vol dir que els somnis només apareguin dormint. Molta gent és capaç de somiar desperta. La majoria. I per tant es pot viure sense dormir, però no sense somiar. Això també està comprovat.

Un fenòmen que no té encara una explicació comprobada al 100% és perquè de vegades no recordem què hem somiat quan ens despertem. Que no ho recordem no vol dir que no somiem, perquè, com ja he dit abans, somiar és inseparable de viure. Aleshores, hi ha d’haver alguna cosa que expliqui quan recordem els somnis i quan no. Sobre aquest fenòmen hi ha una teoria que és la més respectada. Si tenim en compte que la ment i el cos estan interconnectats i que ambdós es complementen i interaccionen, es diu que una mala digestió fa que no recordis què has somiat, en canvi, una bona digestió, et permet recordar, sempre vagament, què has somiat. Una manera de demostrar-ho és la migdiada. Dormir una estona després de dinar és beneficiós per la digestió i acostuma a ser una son molt intensa en quan a somnis. Uns somnis que recordes sense dificultats quan et despertes. Així, recordar o no recordar els somnis depén de com es fa la digestió més que per cap altre factor.

Municipi de la Conca de Barberà (encara que ells diuen que són de la Segarra), situat a la part septentrional de la comarca, amb contacte amb els altiplans de la Segarra. El terme municipal té una extensió de 14′58 Km2. s’estén a la part esquerra del riu Corb i està drenat, a més, pel barranc del Segura. El terreny és accidentat per la serra de Teixonera i confronta al nord amb el terme de Llorac, pel sud amb el de Conesa, per l’est amb el de Sta. Coloma i per l’oest amb el de Vallfogona de Riucorb.

El poble es troba als vessants d’un turó coronat en la seva part més alta per les restes del castell.

Dins del municipi de Savallà del Comtat hi ha també Segura o el Barri de Segura, un nucli habitat allunyat del nucli de Savallà del Comtat.

Actualment (dades del 2006), té 72 habitants, concretament 44 a Savallà i 28 a Segura. En definitiva, un lloc molt tranquil, amb uns voltants naturals lliures i reals. Llàstima de l’enorme antena de comunicacions que corona el seu turò (la foto de dalt està feta de l’única manera que es vegi quasi tot el poble evitant l’antena, a baix, el carrer principal de Savallà, que no és la gran via, que diguem).

Si ningú és ningú,

qui és qui?

Avui he pujat fins a la cabina de comandament del vaixell anomenat “Fracàs” amb el capità. Ho he fet perquè el bar estava tancat, no sé ben bé perquè, em sembla que havien de retirar un parell de cadàvers de fracassats d’ahir a la nit. S’ha de ser burro per morir-se en un lloc com aquest.

Un cop a la cabina el capità m’ha ensenyat quatre màquines que no sap com funcionen, però que el diverteixen molt perquè tenen llumets intermitents i fan “bip”. Li he preguntat si podia moure alguna palanca o pitjar algun botonet i m’ha dit que ell no tocava mai res, no fos cas que passés alguna cosa. Des de la cabina es veu tota la proa… o la popa, no ho sé, el capità tampoc m’ho ha sabut respondre. De sobte hem vist com un capullo es posava a la quilla, amb els peus fora de la barana, i cridava: “Puedo volaaaar”. El capità ha tocat la botzina (això sí que sap com funciona, es veu que sempre li ha fet gràcia) i aleshores el capullo cridaner s’ha espantat i ha caigut a l’aigua. El capità s’ha afanyat a ordenar que ningú digués allò típic de “hombre a l’agua“, perquè tampoc cal alarmar als passatgers per una tonteria com aquesta. De seguida que s’ha sabut la identitat del capullo que deia que podia volar, un responsable (si es pot dir així) del vaixell s’ha encarregat de borrar-lo de tot arreu on constés. Amb mi tindrien menys feina, sóc polissó i el meu nom no surt enlloc.

Vibrant com feia dies que no es vibrava amb el Futbol Club Barcelona, amb els colors inseparables d’una vida. Molts, la majoria ho hem mamat des de petits i hem tingut la sort de viure uns quants anys amb el millor futbol del món i un dels millors de la història. La majoria de catalans no podem gaudir de cap mundial, de cap eurocopa, de cap esdeveniment futbolístic amb seleccions, però som prou afortunats, tenim un club com el Barça que ens fa vibrar, que ens permet rebre porrassos dels mossos a la plaça Catalunya, que ens embogeix. El partit que no s’ha viscut només a Glasgow sinó en centenars o milers de llars arreu de Catalunya és un dels millors dels últims temps. Els ídols han marcat la diferència, els jugadors han petonejat l’escut, els escocesos no han pogut amb nosaltres ni fent un partit inimaginable. La Champions ens remou.

Visca el Barça i visca Catalunya!

Feia dies que no escribia cap Puny alegrament, així que ha arribat l’hora d’aixecar-lo ben amunt mentres la gent crida “veritats com a punys!” tan fort com pot.

Avui toca parlar de la nostra herència cultural com a occidentals que som i dins d’aquests com a mediterranis de “pura cepa”.

Els catalans i gran part del territori europeu encara viu amb una organització social i un pensament heretats de l’antiga cultura Grecoromana. Tot i que el món ha canviat molt, s’han inventat moltes coses i s’ha escrit molt (ja veieu que m’agrada precisar molt), la nostra política és una mutació de la política grecoromana, salvant les diferències de l’esclavisme i la manera d’obtenir recursos. En primer lloc, l’Estat està per damunt de les persones, el què no és bo per tots no ho és per ningú. Tan grecs com romans s’organitzaven de manera que hi hagués representants dels ciutadans (que no del poble) que defensessin els interessos que tenien. Així, doncs, els veterans de guerra exigien pensions i terra per poder tenir una vida digna, els nobles lluitaven per mantenir la seva riquesa i el seu benestar i l’exèrcit es reunia i anava a la guerra per imposar una nova manera de governar (guerra civil) o per obtenir més terra, més recursos i més esclaus (invasions). Tot amb els conseqüents donatius als deus que fessin falta perquè els ajudessin en els seus propòsits. A més, els senadors ja usaven tota mena d’estratégies polítiques i de vegades aconseguien acumular un poder del tot allunyat de la realitat popular. La manera de restar credibilitat als altres, la retòrica i les campanyes d’imatge es van meditar en l’antiguitat, actualment no fem més que repetir-ho amb d’altres métodes i suports. Així, doncs, no hi ha res més important que la paraula per convéncer als altres de que la veritat és la teva. Les altres maneres (extorsió, amenaça, suborn) són igual o més efectives, però al no ser lícites o directament il·legals, no tenen la importància que té la paraula.

Un home que va dominar tots els aspectes del poder va ser Juli César. Tot i ser un veritable tirà que va aconseguir reunir tot el poder de la república en una sola persona, la seva voluntat populista el va convertir en un home estimat pel poble, però odiat per gran part de pensadors i nobles. Alguns senadors, fins i tot, amics de César, van haver d’atemptar contra la seva vida, és a dir, matar-lo, per allunyar l’ombra de la tirania d’una forma d’Estat elitista com era la República romana. Realment, aquells senadors creien que feien justícia assassinant a Juli César. De fet, segons les lleis del moment, César havia acaparat massa poder i era perillós perquè podia convertir la república en una mena d’Imperi. El suport del poble que va tenir César va estar afavorit per una situació de crisis a Roma, que veia com no s’aconseguia el mateix nivell de vida d’èpoques anteriors. Finalment, la mort de César va causar una nova guerra civil i una nova crisi econòmica.

Aquests fets els podem llegir en la història de molts estats moderns amb altres noms, anys i indrets. Uns estats que neixen gràcies a la Il·lustració, que després moren a causa de tirans per renèixer al cap dels anys amb una nova mirada del concepte anterior.

Els cicles històrics són fruit del pensament occidental, obsesionat en parcelar-ho tot. La nostra manera de mirar enrera condiciona el nostre futur.

Vaig prometre que faria un escrit sobre Lost i aquí el teniu.

Alguns es preguntaran què és Lost, doncs no és res més que una sèrie de televisió que enganxa i molt. La idea principal és que un avió s’estavella en una illa aparentment deserta, on els supervivents s’organitzen per esperar un rescat que no arriba mai. A l’illa hi passen tota mena de fenòmens estranys i els viatgers del vol 815 de seguida s’adonen que no estan sols.

Aquest dimecres ja van fer als EUA el tercer capítol de la quarta temporada. Durant les tres primeres s’han obert molts enigmes i a l’hora n’han tancat bastants. Bàsicament, han tancat més o menys els passats dels personatges, ja que els capítols sempre compten amb una història a l’illa i una història que ens explica la vida dels personatges abans de l’accident. A l’últim capítol de la tercera temporada es fa un gir molt important. El què fins ara eren flashbacks que ens deien com era la vida dels protagonistes, passen a ser flashforwards, és a dir, en la quarta i actual temporada ja no ens expliquen els fets anteriors a l’accident, sinó la vida dels protagonistes un cop han sortit de l’illa. O això, sembla perquè el suspens i el misteri són una de les claus de Lost. Hi ha mil preguntes sense resoldre i a cada capítol et sorprenen amb alguna cosa nova.

No vull desvetllar què està passant en els tres primers capítols de la quarta temporada, però sí que vull dir que els que estem enganxats ens quedarem amb el moc penjant. Per què? Doncs, perquè la quarta temporada només havia de tenir 16 capítols (davant dels 23 de les altres), però la vaga de guionistes ha fet que només se n’hagin pogut filmar 8.

Un altre tema que ha fet gran aquesta sèrie i que ha alimentat als aficionats durant la llarga espera entre temporades és la promoció. El creador de Lost és JJ Abrams, el que també ha sigut creador de la recent bomba cinematogràfica de ‘Monstruoso’. A hores d’ara ja debeu saber que aquest guionista i productor ha explotat amb força les especulacions via internet, cosa que ha generat molta expectació per veure el seu últim film. El mateix ha anat fent amb Lost mitjançant pàgines web com www.oceanicairlines.com o la recent i espectacular find815.com, on dóna informació complementària i detalls sobre la sèrie per als que més gana tenen de respondre els misteris de l’illa i els seus personatges.  Realment, però, és veient un capítol darrera un altre quan gaudeixes de la magnífica sèrie rodada en cinema i amb una producció més a prop del setè art que de la petita (cada vegada menys) pantalla.

Fins aquí la meva primera disertació sobre Lost, segurament en vindran d’altres. Si ja coneixeu la sèrie us recomano que visiteu els llocs web que he esmentat i si encara no la coneixeu us recomano que trieu un cap de setmana per començar-la a mirar, perquè un cop hagueu vist un capítol, voldreu veure el següent i el següent i així successivament.

Fins una altra patranya!