El blog d’en Peixe

Des de la finestra d’opinió de Can Pistraus, és a dir, des d’aquesta blogosfera de l’entitat (blogosfera de la que em declaro, jo, Peixe: fundador, soci honorífic, president, primer ministre, rei, reina, príncep, co-príncep, rector, persona-estat o qualsevol altre càrrec) parlaré i, per tant, opinaré, sobre el fet que l’entitat que pren el nom de la web on estic enllaçat (parafrasejant Josep Lluís Núñez: “La ciutat que porta el nom del nostru club, e…”) hagi decidit organitzar l’Arrivo del 2010, que no és cap altre que l’any que ve. Així doncs, dic, ara i aquí, des del Blog d’en Peixe, la plataforma més lliure de l’entitat (per mi, és clar), que no ho trobo malament, en el ben entés que es va votar a l’assamblea -per cert, una assamblea on un servidor no va poder assistir per motius professionals (treballava)- i que, per tant, la societat va decidir democràticament. Ara bé, aquest fet democràtic no pot comportar que l’organització de l’Arrivo es faci de la mateixa manera. La meva posició sobre com s’ha d’afrontar aquest esdeveniment tan transcendental per l’entitat i pel Carnaval vilanoví del 2010, és la següent. S’ha de fer maco, barato i guai. No, és conya… S’han de dividir les tasques que comporta organitzar l’Arrivo. Però abans, és clar, s’ha de decidir la idea principal i vertebredora de l’espectacle carnavelsc. Fins aquí, de moment, les meves reflexions, que no patiu, perquè no desvetllaran mai res sobre l’afer que ens ocupa.

Peixe

President (i tot el que calgui) de la Tribuna d’opinió - Blogosfera de Can Pistraus Web.

L’altre dia em vas explicar com n’era de pesada la teva feina. Em deies que havies començat amb una certa alegria però que cada dia tenies més motius per entristir-te. I hi afegies que et semblava que hi havia més gent que feia veure que treballava que persones treballadores al teu voltant. Que hi havia càrrecs amb sous exagerats. Que normalment en sortien més beneficiats els clients adinerats, mentre que els que tenien pocs recursos eren menystinguts o ignorats. Vaig arribar a sentir-te a dir que n’estaves fart. Que volies canviar de feina. Però de seguida te’n retreies argumentant que molta gent voldria estar al teu lloc. Amb un bon sou, un lloc estable i un horari flexible. Que no ho deixaves per respecte als treballadors de la construcció i de la fàbrica. “Que són els que tiren endavant aquest país i els que pateixen”, deies. I et convencies de que havies d’aguantar i intentar canviar alguna cosa del teu entorn laboral. Encara que només fós un company. I que, mica en mica, es crearia una ciutat més justa i una societat més rica. Això, i no t’enganyo, és el què em deies l’altra dia aquí, esmorzant, moments abans d’aixecar-te de la cadira de la Carpeta Moderna i tornar a la teva taula dins de l’Ajuntament.

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, en una terra molt llunyana, un nen que cada dia creuava el bosc per arribar a casa de la seva àvia. Ho feia perquè l’àvia era qui li donava menjar per a ell i els seus germans. La seva mare cosia llençols, els millors de la contrada. Amb allò que li donaven a canvi, però, no arribava per alimentar tots els seus fills. Sis boques en una comarca com aquella eren moltes, masses. Per això, el fill petit caminava fins a casa l’àvia cada dia per anar a buscar ous i llet. El petit era prou eixerit i amb aquell viatge diari aprenia moltes coses. La natura és savia i educava al nen com no ho podia fer cap altra escola en el món.

Un dia, el nen es dirigia amb el seu abric de sempre, de color groc, fins a on vivia l’àvia. Aquella vegada, però, i com mai li havia passat, va arribar a l’encreuament de camins. Mai dubtava, sempre continuava pel de sempre, el camí que l’àvia li havia ensenyat a la mare i la mare li havia ensenyat a ell. Però aquell dia era diferent. El sol brillava amb força. La llum es filtrava entre les fulles. El cor li bategava ràpid i amb força. La respiració se li va accelerar. Per uns instants, el nen no sabia si anar per l’altre camí o pel de sempre. On el portaria? Què hi trobaria? Sovint havia vist passar homes muntats a cavall per aquell camí. En canvi el seu quasi mai era transitat. Només de tant en tant, un cop cada molts dies, s’hi havia creuat amb el lleter. Era el seu camí. Finalment, el petit dels sis germans va decidir-se. Volia conèixer. Volia una novetat. Volia apoderar-se d’un altre camí, encara que no el portés al seu destí. I aleshores va tombar per on no ho havia fet mai.

De vegades toca i a la feina que faig ara em toca més sovint que mai. Parlo d’escriure sense coneixement, que no és el mateix que parlar sense coneixement. Una cosa és debatre, treure arguments i estructurar una conversa sobre un tema que potser no coneixes, però gràcies al diàleg tens eines per parlar-ne. Una altra és allò que fan els mitjans de comunicació. Moltes vegades es veuen obligats a explicar sense saber què estan explicant. No n’hi ha prou amb tenir les referències d’un altre que t’explica què ha passat. Això no es converteix en una informació prou bona com per conèixer el fenòmen i poder-lo explicar amb la credibilitat que es mereix. Per tant, esdevé ficció, el fet passa de ser real a ser actual, es modifica, passa pels filtres mentals de diverses persones, abans d’arribar al filtre de la gent de casa. I amb els dies, cert fenòmen pot acabar convertit en una llegenda que no tothom es creu, que té parts basades en la realitat i parts inventades. Això són les notícies i així és com s’expliquen.

En Peixe ha tornat, després de molts dies sense escriure res, ni les habituals tonteries, ni les coses més simples, l’autor d’aquest bloc, qui li posa nom, s’ha decidit tornar-hi. La parada ha estat necessària i prometo als meus lectors, que en són molts i molt importants, que actualitzaré com a mínim un cop per setmana. Així que toca “apetxugar”.

Avui, quan he entrat per escriure aquest post m’he trobat que tenia 44 comentaris pendents de moderar. M’he emocionat una mica, perquè no dir-ho. Potser no tots eren spam. Però no hi ha hagut sort, no n’hi havia ni un en català i tots quaranta-quatre han estat eliminats per ser Spam. I ara direu: “Il·lús! Et penses que en aquesta merda algú es dignaria a escriure-hi un comentari? Va, home, va! Burru! Just!”. Doncs, en part, teniu raó, però no perdo l’esperança. I no ho faig perquè un dia em vaig trobar amb un comentari d’una desconeguda o desconegut. Concretament en el post sobre “L’herència Grecoromana” que vaig col·locar dins de “Punys”. El comentari deia així, i no m’ho invento:

1. lia |
   1. gracies per k m’ha ant be per un treball   

May 31, 6:41 PM

Em vaig emocionar! Collons, LI HAVIA ANAT BÉ PER UN TREBALL!!!! Una mica més i em poso a plorar. No sé qui és. Li podria preguntar a través del mail, però prefereixo no saber-ho, perquè m’agrada haver ajudat a una persona anònima. Així que segueixo tenint fe que aquests escrits de vegades tontus i quasi sempre inútils, puguin interessar a algú en algun moment. Óbviament, amb tot això no vull demerèixer l’enorme tasca d’ajuda psicològica i moral dels habituals del bloc, com en Zodernstern, en Fiu o en Carles.

Gràcies.

Que l’altre dia un home es veu que va anar fins a una botiga per comprar, óbviament molta gent quan va a una botiga és per comprar, però n’hi ha que van a robar i d’altres que només volen mirar. Doncs, l’home, de qui no recordo el nom, perdoneu, va buscar la botiga per la ciutat, perquè tenia ganes de comprar-hi, després que un amic seu del poble del costat li digués que estava tan bé la botiga i de pas també li va anomenar la dependenta. I resulta que l’home no va entendre ben bé on es trobava el comerç i donava voltes per la zona sense sort. Finalment, va regirar les seves butxaques, no fós que hi tingués algun paperet amb el nom, però només en va treure el móbil, algunes monedes de coure i una foto. El va sorprendre veure aquella foto una altra vegada. Feia temps que la duia a la butxaca sense saber ben bé perquè. Li donava com a seguretat a l’home, que tampoc és que fós supersticiós o religiós, però aquella imatge l’havia acompanyat des de feia mesos per jaquetes i pantalons i sempre havia anat amb molt de compte de no perdre-la o deixer-se-la en algun lloc. Depén de qui la veiés li diria si és que està malalt, d’altres se’n riurien, algun l’entendria i li ensenyaria una foto similar. A ell li era igual i sobretot en aquell moment, que va aixecar la vista i va trobar-se davant de la botiga que feia hores que cercava.

Molts recordem amb humor l’episodi del FIMPT protagonitzat per l’artista franco-algerià Rachid Taha. L’home es va presentar damunt de l’escenari del parc de Ribes Roges amb uns quants wiskis de més i va oferir un espectable francament lamentable. Fins i tot, en una de les seves cançons més conegudes, un nen marroquí va pujar a l’escenari, li va prendre el micròfon i va cantar molt millor que l’autor de la cançó. Tot això va provocar en el públic un estat entre l’estupefacció còmica de l’escena i la vergonya aliena. Jo mateix comentava en el moment que segurament la meitat del concert era playback, perquè el Rachid no s’aguantava dret, va arribar a caure plegat al terra i un dels seus companys es va afanyar a ajudar-lo sense que es notés en cap moment que havia deixat de tocar.

http://www.youtube.com/watch?v=vDxAa3ZZ9gQ

Doncs, el Rachid no és l’únic bon cantant que per culpa de l’alcohol ha acabat destrossant la seva pròpia obra davant de centenars de persones. El Rock in Rio 2008 que es va celebrar a Lisboa va viure una situació similar, però aquesta vegada la protagonista va ser l’excel·lent Amy Winehouse. Sort en va tenir de la professionalitat dels músics que l’acompanyàven. Ho podeu veure en la següent seqüència de vídeos.

http://es.youtube.com/watch?v=Q5jEU9hatcI

http://es.youtube.com/watch?v=XYVoLILZtuE

http://es.youtube.com/watch?v=XpdIR9kfmhc

Curiosa expressió. Si l’agafem literalment ens transporta a una situació molesta. Tots l’hem experimentat. Recordeu aquell moment en què mentres estàveu parlant amb un altre, notaveu com una secreció es desplaçava avall per la fossa nasal per sortir a l’exterior i no tenieu cap mocador ni un trist tros de paper a l’abast i que per més aspiracions sorolloses no aconseguieu que tornés a allà d’on havia vingut? Doncs, aquesta expressió la fem servir per moments com aquest, en què ens quedem amb el moc penjant, sense poder fer-hi res, estupefactes per un fenòmen inevitable que ha passat davant dels teus nassos.

Tiken Jah Fakoly va néixer a Odienne, un poblet del nort oest de Costa d’Ivori un 23 de juny de 1968. La seva família, membre de la tribu Malinke, descendeix del llegendari cap guerrer Fakoly Koumba Fakoly Daaba, d’una casta ancestral. La seva casta sempre s’ha dedicat a explicar històries i a la música per mantenir la tradició oral de la seva gent.

Tiken ha continuat la tradició familiar i l’ha traslladat a tot el món. Les seves lletres ens han obert els ulls a molts. Només posaré un exemple prou convincent traduït al català:

Plus rien Ne m’Etonne

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deikes Txetxènia

Jo et dono Armènia

Si tu em deixes l’Afganistan

Jo t’entrego el Paquistan

Si no te’n vas d’Haití

Jo t’embarco fins a Bangui

Si m’ajudes a bombardejar l’Iraq

Jo t’arreglo lo del Kurdistan

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

Si tu em deixes l’urani

Jo et deixo l’alumini

Si tu m’entregues els teus jaciments

Jo t’ajudo a perseguir els talibans

Si tu em dones molt de blat

Jo els hi faig la guerra als teus costos

Si tu em deixes extreure or

Jo t’ajudo a expulsar el general

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit l’Àfrica, sense consultar-nos

Se sorprenen de que estem desunits

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Wolof

Una part de l’imperi Mossi

Es troba a Ghana

Una part de l’imperi Sousso

Es troba en l’imperi Mandinga

Una part de l’imperi Mandinga

Es troba on els Mossi

Han partit l’Àfrica sense consultar-nos

sense preguntar-nos, sense advertir-nos

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

S’han repartit el món

Ja res em sorprén (x3)

http://es.youtube.com/watch?v=iowzq1QtE_I

En Domènec és un home afable, cordial i harmoniós que es dirigeix a una reunió de feina seriosa. Viu en un pis d’obra nova al centre d’una ciutat de segona. Cuida molt del seu gos, el Bansky. Es podria dir que se l’estima i també a la seva dona, la Susana, Ratolineta en la intimitat.

Quan arriba a la reunió, cinc minuts abans com sempre, la majoria dels assistents ja hi són. En Domènec n’ha comptat tres, per tant en falten dos. Els saluda cordialment, parlen del temps i de si el Guardiola serà un bon entrenador pel Barça. Un dels reunits no és gaire futbolero, en Domènec ho nota perquè la seva opinió és calcada a la d’un columnista esportiu que no suporta i que escriu en un diari d’informació general.

A les cinc en punt ja hi són tots. En Domènec comença a notar els nervis, ja que en aquesta reunió li tocarà portar la veu cantant i la seguretat no és el seu fort. Després de les quatre formalitats que duren uns deu minuts, arriba el seu torn. S’escura la gola, s’empassa el gargall i es posa a parlar.

Quan ja ha xerrat aproximadament vint minuts, s’adona que porta la bragueta descordada. Això el fa pensar en la puta que li ha mamat a l’autovia una hora abans. És una pràctica que l’ajuda a relaxar-se en dies tan importants. En Domènec pensa que no té res de dolent, és un hàbit sa. Ell no ha fumat mai i la única manera efectiva que ha trobat per treure’s la tensió del damunt és aquesta. Creu que és una tonteria que no va més enllà. Anteriorment ho havia provat ell sol, amb la mà, però al cap d’una estona li tornava la rigidesa. Finalment va optar posar-se en mans de professionals o en boca, més ben dit.

Ha arribat el moment decisiu d’en Domènec a la reunio. És el clímax que ha estat preparant tota la setmana. Porta tota la reunió tan estudiada que ha sigut capaç d’explicar-se amb claredat mentre es cordava la bragueta dissimuladament i pensava en el costum de la menjada de nap. Però el punt àlgid, l’eix vertebral, el pilar fonamental de la seva exposició necessita que en Doménec estigui amb els cinc sentits en plenes facultats. Els nervis li desapareixen. Diu les paraules amb un to, una expressivitat i unes pauses calculades al mil·límetre. Els quatre assistents l’aplaudeixen amb convicció. En Domènec ja els té a la butxaca.

Un cop els ha reclamat l’atenció una altra vegada, deixa anar la conclusió final. Sap que quan tanqui la boca, els homes que té el davant tindran una série de preguntes i propostes que ell ha induit amb el seu discurs. Tot passa com havia previst. S’acaba la reunió i els espectadors marxen pensant que la idea és més bona després de la seva aportació. En Domènec ho nota i per això està content. Recull les seves coses, surt l’últim de la oficina i debat alguna fotesa amb els homes que fa un moment tenia asseguts observant-lo. S’acomiada amb un somriure i es dirigeix al pàrquing.

Li agrada el seu cotxe, encara que sempre ha somiat a tenir-ne un de més potent. Posa les claus al contacte, engega el motor i posa rumb al seu pis d’obra nova en una ciutat de segona. Pensa en com li farà l’amor a la seva dona i després de veure a una prostituta entrant en un tot terreny es lamenta de que a ella no li agradi el sexe oral.