Que l’esport amb mesura és sa ho sabem tots. Ara bé, veure’l, no tant.

Demà, pels futboleros del Barça, és un dia difícil. L’ansietat, els nervis, la passió descontrolada… són alguns dels símptomes del forofo i és tot el què patirà a les 20.45 del dimarts 29 d’abril de 2008.

La gent del Barça té esperança, tot i que l’equip no ha convençut en tota la temporada, pel forofo sempre hi ha alguna remota possibilitat. Abans del partit d’anada al Camp Nou, alguns seguidors trobaven en el pessismisme de la majoria l’arma perfecta per sorprendre el rival. De fet, el joc, l’actitud de l’equip i el comportament de l’afició van ser molt més del que s’esperava. Però el resultat no va ser per llançar coets. Un zero a zero al Camp Nou sempre és un mal resultat. Ara sembla que l’eufòria de l’esperança ha guanyat moltes posicions i ja són més els que creuen que el Barça anirà a Moscú a jugar la final que els que asseguren que demà s’acabarà tot: una competició, una temporada, uns jugadors, un entrenador, un cicle, una era i una maravella i que els propers anys es viurà de veure com creix el Bojan i com el Messi mareja defenses arreu del món entre lesió i lesió.

La meva humil posició està amb els segons, amb els pessimistes, que de vegades també s’autoanomenen realistes. Penso que el Manchester ha donat peixet al Barça i aquest ha picat, s’ha menjat l’esquer sense saber que acabarà en el cabàs d’Old Trafford. Encara que com a bon forofo sempre hi ha lloc per l’esperança. Demà sortirem del dubte o l’allargarem, ja ho veurem.

Ens ha deixat un bon home. Altruista, intel·ligent i bon narrador oral. El pare de la Carpa Juanita l’havíem visitat tots de petits amb l’escola. Després, de grans, molts hi hem tornat amb l’excusa d’un cosinet, un casal d’estiu o un cangur i hem seguit meravellats amb la seva destresa a l’hora d’explicar les històries marítimes que va viure. Simplement, Vilanova i la Geltrú el trobarà a faltar.

http://es.youtube.com/watch?v=sKNQ8Xuzl8U

L’associació d’amics del globu és una associació vilanovina formada amb l’únic objectiu de plomar a tot quisqui, és a dir, als socis, als ciutadans, a l’Ajuntament, a la Generalitat i a qui se’ns posi al davant. Tot això, amb l’excusa de que volem crear una alternativa a les associacions existents, quan en realitat el que estem fent és una Marbella catalana i reivindiquem un crim organitzat nacional català perquè ja estem farts que hagin de venir els andalusos, els romanus, els russos i els albano-kosovars ha dir-nos com es roben els calers. De fet, entre els nostres socis secrets hi trobem grans lladres i millors persones que, tot i ser secrets, els farem de domini públic. Gent com Javier de la Rosa, Roldán, tots els membres de Gescartera o els del Grupo Filatélico ens han ajudat a l’hora d’establir les bases i són socis honorífics de l’Associació d’amics del Globu. D’altres com Jesús Gil i Gil, que al cel sia, van donar suport, en el seu moment, a la nostra causa. També cal dir que tenim un problema i que aquest problema es diu tres per cent. Un tres per cent dels socis són honrats i pensen que lluitem per una causa justa (més o menys com alguns de Ciutadans). Són socis que es creuen que volem enriquir el patrimoni cultural de la ciutat i tot aquest pastillassu que no s’aguanta per enlloc. A tota aquesta gent la tenim controlada i a la mínima molèstia, un tret al clatell i cap a la platja de Vallcarca que al pantanu ja no n’hi caben més.

Per sort, d’altres associacions juvenils, com els Vargas o els Carbonell, han obert el camí cap a la drogodependència, l’alcoholisme i el pistolerisme. Cosa que ens obre un gran ventall de negoci per a la nostra nova droga, l’alcoglobina, que donarem a conèixer a tots els joves de Vilanova i rodalies en la nostra 3a festa del barril, que comptarà amb dos grans convidats d’honor: el Dioni i Pocholo, i que es farà el dissabte 12 d’abril a l’Envelat (més informació a http://www.canpistraus.org o a http://www.fotolog.com/canpistraus). Ara bé, no recomano als socis que la provin si volen seguir caminant amb les dues cames.

Pel què fa a l’administració, està sota control. L’alcalde rep els seus vint pernils per setmana i l’oposició està contenta especulant amb els nostres pisos francs. A més, tant la policia local com l’altra, tindran els seus quatre mellats mensuals per pegar i torturar tanta estona com vulguin, encara que sempre hi ha algun figa-flor que no aguanta massa.

D’altra banda, l’associació té un òrgan de govern: la junta, que està més vigilada que l’Arnaldo Otegi quan marxa de vacances. La junta serà l’encarregada de convocar les anomenades assemblees on tots els socis tenen veu i vot i on s’hi decideixen les accions més importants de l’Associació d’amics del Globu. La validesa, legalitat i rigor de les votacions serà la mateixa que puguin tenir unes eleccions a Ruanda. Per tant, mai hi haurà cap tipus de sorpresa quan es creï una nova junta o es decideixi matar, a la forca i davant de tothom, a qualsevol soci que es queixi.

Finalment, només cal dir que desitjo que l’Associació d’amics del Globu tiri endavant tots els seus projectes i que no fracassi en l’intent d’establir un nou desordre a Vilanova i la Geltrú.

Atentament,

Senyor Qui Sàpiga El Meu Nom Estarà Fent Glú Glú Al Pantà De Foix

Paio va dir:

“El teu blog és una m… punxada en un pal”

Peixe va dir:

“Ets bon paio però et pud l’alé”

Paio va dir:

“Tú sí que fas pudor i aquesta m… no te la llegeix ningú”

Peixe va dir:

“Vés a l’hospital a veure si t’inhabiliten”

Tiu va dir:

“Està tot de p… mare, no li facis cas al paio aquest”

Peixe va dir:

“Tiu, no tens criteri”

Paio va dir:

“Aquest tiu no en té ni p… idea de la vida”

Sobrat va dir:

“Sou més friquis que el president del club de fans de la Maria de la Pau Janer”

Peixe va dir:

“El sobrat almenys té una mica de gràcia”

Sobrat va dir:

“No com tu, que fots pena”

Peixe va dir:

“A mi el què em fa pena és que tinguis el cervell com un formatge suís, o pitjor, que el tinguis com el Pau Riba”

Sense comentaris.

Com que l’últim dia vaig poder visitar la cabina de comandament, avui m’he proposat anar a veure la sala de màquines del “Fracàs”.

Segons allò que he anat escoltant, es veu que és la part més “xunga” del vaixell. Les últimes veus que he sentit parlaven de que allà hi ha tant oli al terra que pots relliscar en qualsevol moment i rebentar-te el cul. Sembla ser que hi ha una màquina anomenada Manolo que és la que perd més oli. Per això, quan he entrat a la sala i ho he vist amb els meus ulls, no m’ho acabava de creure.

– Això és la puta sala de màquines que tothom diu que és tan “xunga”?! — he dit només creuar l’escotilla.

– Doncs, sí, noi… I si no et vesteixes una mica millor no t’hi tornarem a deixar entrar mai més… Si vols, t’acompanyo al teu camarot i mirem a veure què et pots posar… Què et sembla? — m’ha contestat un home vestit amb una jaqueta de cuïr negre i que lluïa un bigoti prominent.

– Per mi ja vaig bé… — en aquests moments portava l’uniforme de cambrer, que, la veritat, com que el vaig robar no em queda gens bé i potser després de tres dies seguits sense treure-me’l ja està una mica brut. — Escolta, i on són les màquines?

– Ui! No vagis tan de pressa i corrents, noi…  — m’ha contestat l’home acompanyant les paraules amb uns moviments de meluc i canell que no he acabat d’entendre. –Què et penses que el primer dia això és arribar i moldre?

–  Tranquil, que tampoc les vull tocar, només m’agradaria fer un cop d’ull… — Li he contestat ja amb una mica d’impaciència.

–  Anem bé, cirerer! — Dit això, m’ha imitat — Només vull fer un cop d’ull… Això és el que diuen tots, nano, i després es posen a quatre grapes com si els hi anés la vida…

– Escolta, pallús fill de la gran puta, només vull fer una merda de cop d’ull a la sala de màquines que em sembla que deu estar darrera d’aquella porta… — He assenyalat una porta al fons de la sala — De la que en surt una llum vermellosa…

Quan les meves paraules tot just havien arribat a les orelles peludes d’aquell home, he fet un pas en fals i suposo que hauré relliscat amb el famós oli, perquè a partir d’aleshores només recordo haver-me despertat a coberta amb la roba feta malbé i amb un dolor al cul impressionant. Tinc sort de ser cambrer, així he pogut agafar la “cubitera” i asseure-m’hi al damunt la resta del dia i de la nit. No penso tornar a fotre els peus en la maleïda sala de màquines.

Què són? Perquè serveixen? D’on han sortit? Sempre somiem?

Són algunes de les preguntes que s’ha fet molta gent des dels inicis de la història de la humanitat. Les primeres explicacions i mitologies sobre la realitat i la ficció ja feien referència als somnis. No és un aspecte únicament humà, està comprovat que molts animals també somien. Un exemple fàcil de comprobar és el dels gossos. Tothom qui hagi vist a un gos dormint, l’haurà vist somiar. Amb el què coincideixen tots els científics és que somiar és un procés bàsic per viure. Si no somies, no pots sobreviure. Això no vol dir que els somnis només apareguin dormint. Molta gent és capaç de somiar desperta. La majoria. I per tant es pot viure sense dormir, però no sense somiar. Això també està comprovat.

Un fenòmen que no té encara una explicació comprobada al 100% és perquè de vegades no recordem què hem somiat quan ens despertem. Que no ho recordem no vol dir que no somiem, perquè, com ja he dit abans, somiar és inseparable de viure. Aleshores, hi ha d’haver alguna cosa que expliqui quan recordem els somnis i quan no. Sobre aquest fenòmen hi ha una teoria que és la més respectada. Si tenim en compte que la ment i el cos estan interconnectats i que ambdós es complementen i interaccionen, es diu que una mala digestió fa que no recordis què has somiat, en canvi, una bona digestió, et permet recordar, sempre vagament, què has somiat. Una manera de demostrar-ho és la migdiada. Dormir una estona després de dinar és beneficiós per la digestió i acostuma a ser una son molt intensa en quan a somnis. Uns somnis que recordes sense dificultats quan et despertes. Així, recordar o no recordar els somnis depén de com es fa la digestió més que per cap altre factor.

Municipi de la Conca de Barberà (encara que ells diuen que són de la Segarra), situat a la part septentrional de la comarca, amb contacte amb els altiplans de la Segarra. El terme municipal té una extensió de 14′58 Km2. s’estén a la part esquerra del riu Corb i està drenat, a més, pel barranc del Segura. El terreny és accidentat per la serra de Teixonera i confronta al nord amb el terme de Llorac, pel sud amb el de Conesa, per l’est amb el de Sta. Coloma i per l’oest amb el de Vallfogona de Riucorb.

El poble es troba als vessants d’un turó coronat en la seva part més alta per les restes del castell.

Dins del municipi de Savallà del Comtat hi ha també Segura o el Barri de Segura, un nucli habitat allunyat del nucli de Savallà del Comtat.

Actualment (dades del 2006), té 72 habitants, concretament 44 a Savallà i 28 a Segura. En definitiva, un lloc molt tranquil, amb uns voltants naturals lliures i reals. Llàstima de l’enorme antena de comunicacions que corona el seu turò (la foto de dalt està feta de l’única manera que es vegi quasi tot el poble evitant l’antena, a baix, el carrer principal de Savallà, que no és la gran via, que diguem).

Si ningú és ningú,

qui és qui?

Avui he pujat fins a la cabina de comandament del vaixell anomenat “Fracàs” amb el capità. Ho he fet perquè el bar estava tancat, no sé ben bé perquè, em sembla que havien de retirar un parell de cadàvers de fracassats d’ahir a la nit. S’ha de ser burro per morir-se en un lloc com aquest.

Un cop a la cabina el capità m’ha ensenyat quatre màquines que no sap com funcionen, però que el diverteixen molt perquè tenen llumets intermitents i fan “bip”. Li he preguntat si podia moure alguna palanca o pitjar algun botonet i m’ha dit que ell no tocava mai res, no fos cas que passés alguna cosa. Des de la cabina es veu tota la proa… o la popa, no ho sé, el capità tampoc m’ho ha sabut respondre. De sobte hem vist com un capullo es posava a la quilla, amb els peus fora de la barana, i cridava: “Puedo volaaaar”. El capità ha tocat la botzina (això sí que sap com funciona, es veu que sempre li ha fet gràcia) i aleshores el capullo cridaner s’ha espantat i ha caigut a l’aigua. El capità s’ha afanyat a ordenar que ningú digués allò típic de “hombre a l’agua“, perquè tampoc cal alarmar als passatgers per una tonteria com aquesta. De seguida que s’ha sabut la identitat del capullo que deia que podia volar, un responsable (si es pot dir així) del vaixell s’ha encarregat de borrar-lo de tot arreu on constés. Amb mi tindrien menys feina, sóc polissó i el meu nom no surt enlloc.

Vibrant com feia dies que no es vibrava amb el Futbol Club Barcelona, amb els colors inseparables d’una vida. Molts, la majoria ho hem mamat des de petits i hem tingut la sort de viure uns quants anys amb el millor futbol del món i un dels millors de la història. La majoria de catalans no podem gaudir de cap mundial, de cap eurocopa, de cap esdeveniment futbolístic amb seleccions, però som prou afortunats, tenim un club com el Barça que ens fa vibrar, que ens permet rebre porrassos dels mossos a la plaça Catalunya, que ens embogeix. El partit que no s’ha viscut només a Glasgow sinó en centenars o milers de llars arreu de Catalunya és un dels millors dels últims temps. Els ídols han marcat la diferència, els jugadors han petonejat l’escut, els escocesos no han pogut amb nosaltres ni fent un partit inimaginable. La Champions ens remou.

Visca el Barça i visca Catalunya!