El blog d’en Peixe

Feia dies que no escribia cap Puny alegrament, així que ha arribat l’hora d’aixecar-lo ben amunt mentres la gent crida “veritats com a punys!” tan fort com pot.

Avui toca parlar de la nostra herència cultural com a occidentals que som i dins d’aquests com a mediterranis de “pura cepa”.

Els catalans i gran part del territori europeu encara viu amb una organització social i un pensament heretats de l’antiga cultura Grecoromana. Tot i que el món ha canviat molt, s’han inventat moltes coses i s’ha escrit molt (ja veieu que m’agrada precisar molt), la nostra política és una mutació de la política grecoromana, salvant les diferències de l’esclavisme i la manera d’obtenir recursos. En primer lloc, l’Estat està per damunt de les persones, el què no és bo per tots no ho és per ningú. Tan grecs com romans s’organitzaven de manera que hi hagués representants dels ciutadans (que no del poble) que defensessin els interessos que tenien. Així, doncs, els veterans de guerra exigien pensions i terra per poder tenir una vida digna, els nobles lluitaven per mantenir la seva riquesa i el seu benestar i l’exèrcit es reunia i anava a la guerra per imposar una nova manera de governar (guerra civil) o per obtenir més terra, més recursos i més esclaus (invasions). Tot amb els conseqüents donatius als deus que fessin falta perquè els ajudessin en els seus propòsits. A més, els senadors ja usaven tota mena d’estratégies polítiques i de vegades aconseguien acumular un poder del tot allunyat de la realitat popular. La manera de restar credibilitat als altres, la retòrica i les campanyes d’imatge es van meditar en l’antiguitat, actualment no fem més que repetir-ho amb d’altres métodes i suports. Així, doncs, no hi ha res més important que la paraula per convéncer als altres de que la veritat és la teva. Les altres maneres (extorsió, amenaça, suborn) són igual o més efectives, però al no ser lícites o directament il·legals, no tenen la importància que té la paraula.

Un home que va dominar tots els aspectes del poder va ser Juli César. Tot i ser un veritable tirà que va aconseguir reunir tot el poder de la república en una sola persona, la seva voluntat populista el va convertir en un home estimat pel poble, però odiat per gran part de pensadors i nobles. Alguns senadors, fins i tot, amics de César, van haver d’atemptar contra la seva vida, és a dir, matar-lo, per allunyar l’ombra de la tirania d’una forma d’Estat elitista com era la República romana. Realment, aquells senadors creien que feien justícia assassinant a Juli César. De fet, segons les lleis del moment, César havia acaparat massa poder i era perillós perquè podia convertir la república en una mena d’Imperi. El suport del poble que va tenir César va estar afavorit per una situació de crisis a Roma, que veia com no s’aconseguia el mateix nivell de vida d’èpoques anteriors. Finalment, la mort de César va causar una nova guerra civil i una nova crisi econòmica.

Aquests fets els podem llegir en la història de molts estats moderns amb altres noms, anys i indrets. Uns estats que neixen gràcies a la Il·lustració, que després moren a causa de tirans per renèixer al cap dels anys amb una nova mirada del concepte anterior.

Els cicles històrics són fruit del pensament occidental, obsesionat en parcelar-ho tot. La nostra manera de mirar enrera condiciona el nostre futur.

Vaig prometre que faria un escrit sobre Lost i aquí el teniu.

Alguns es preguntaran què és Lost, doncs no és res més que una sèrie de televisió que enganxa i molt. La idea principal és que un avió s’estavella en una illa aparentment deserta, on els supervivents s’organitzen per esperar un rescat que no arriba mai. A l’illa hi passen tota mena de fenòmens estranys i els viatgers del vol 815 de seguida s’adonen que no estan sols.

Aquest dimecres ja van fer als EUA el tercer capítol de la quarta temporada. Durant les tres primeres s’han obert molts enigmes i a l’hora n’han tancat bastants. Bàsicament, han tancat més o menys els passats dels personatges, ja que els capítols sempre compten amb una història a l’illa i una història que ens explica la vida dels personatges abans de l’accident. A l’últim capítol de la tercera temporada es fa un gir molt important. El què fins ara eren flashbacks que ens deien com era la vida dels protagonistes, passen a ser flashforwards, és a dir, en la quarta i actual temporada ja no ens expliquen els fets anteriors a l’accident, sinó la vida dels protagonistes un cop han sortit de l’illa. O això, sembla perquè el suspens i el misteri són una de les claus de Lost. Hi ha mil preguntes sense resoldre i a cada capítol et sorprenen amb alguna cosa nova.

No vull desvetllar què està passant en els tres primers capítols de la quarta temporada, però sí que vull dir que els que estem enganxats ens quedarem amb el moc penjant. Per què? Doncs, perquè la quarta temporada només havia de tenir 16 capítols (davant dels 23 de les altres), però la vaga de guionistes ha fet que només se n’hagin pogut filmar 8.

Un altre tema que ha fet gran aquesta sèrie i que ha alimentat als aficionats durant la llarga espera entre temporades és la promoció. El creador de Lost és JJ Abrams, el que també ha sigut creador de la recent bomba cinematogràfica de ‘Monstruoso’. A hores d’ara ja debeu saber que aquest guionista i productor ha explotat amb força les especulacions via internet, cosa que ha generat molta expectació per veure el seu últim film. El mateix ha anat fent amb Lost mitjançant pàgines web com www.oceanicairlines.com o la recent i espectacular find815.com, on dóna informació complementària i detalls sobre la sèrie per als que més gana tenen de respondre els misteris de l’illa i els seus personatges.  Realment, però, és veient un capítol darrera un altre quan gaudeixes de la magnífica sèrie rodada en cinema i amb una producció més a prop del setè art que de la petita (cada vegada menys) pantalla.

Fins aquí la meva primera disertació sobre Lost, segurament en vindran d’altres. Si ja coneixeu la sèrie us recomano que visiteu els llocs web que he esmentat i si encara no la coneixeu us recomano que trieu un cap de setmana per començar-la a mirar, perquè un cop hagueu vist un capítol, voldreu veure el següent i el següent i així successivament.

Fins una altra patranya!

D’acord, no acabo de descobrir la sopa d’all (quina frase més tonta). La majoria ja debeu pensar com jo: riure és bo. Però hi ha maneres de riure, algunes més sanes que d’altres. Per exemple, no és el mateix riure sol que riure conjuntament. Tampoc és el mateix riure d’una pròpia gràcia que riure de la gràcia d’un altre. De la mateixa manera no es pot comparar riure d’una desgràcia aliena que riure d’una desgràcia propera. Igual que riure’s d’un mateix no és el mateix que riure’s dels altres. De vegades la frontera és molt fina i mai la sabrem ni la podrem controlar, perquè l’acte de riure és irrefrenable, surt tan de dins com l’acte de plorar. A més, és una acció pròpiament humana, els animals no riuen ni ploren. Sí que tenen determinats sentiments, però no tenen la consciéncia suficient d’ells mateixos com per riure o plorar, prou feina tenen en menjar i reproduir-se que és la seva principal preocupació. L’ésser humà, en canvi, pot crear, pot entendre el món d’una altra manera. I això és el que permet que els humans riguem.

A partir d’aquí, perquè és bo? A veure, no sempre és bo. Hi ha casos i casos. En general, hi ha coses que no fallen i que ens fan riure a tots siguem d’on siguem, que són les petites desgràcies inesperades dels altres. Si algú ensopega, rellisca, cau al terra… sempre hi haurà un altre a qui li farà gràcia, encara que no es coneguin ni s’entenguin.  (Vegin el lleuger http://es.youtube.com/watch?v=4oM1_bkAcbk i el fort http://es.youtube.com/watch?v=4XnKvuG4Gpk). Després, qualsevol altre cosa que ens pugui fer riure ja dependrà més del vagatge cultural, la llengua, el territori i molts altres factors. Realment, no és fàcil fer riure i, com deia al principi, no sempre és bo. Hi ha moments en què riure es pot convertir en una falta de respecte imperdonable o en una emoció incontrolable en un lloc i moment poc apropiat. Però, generalment, riure és molt sa i ajuda més a apropar a les persones que a separar-les.

Segueixo fent de cambrer al vaixell anomenat Fracàs. El jefe de cambrers m’està començant a cansar. Diu que mentres treballo no puc beure. Li he contestat que no se m’acosti quan em vegi bevent o trencaré una mitjana i li enfonsaré al mig del pit.

Alló que més odio és el tracte amb els clients. Són uns fracassats de la óstia. N’hi ha un que sempre que em demana alguna beguda, primer li escupo dins la copa i després a la cara. A sobre, les dones són reprimides i no em deixen que els hi toqui tranquilament el cul o els pits. Ja s’ho trobaran.

Mentrestant, encara sóc un polisó dalt del vaixell anomenat Fracàs. Quan em cansi de beure ja buscaré com escapar-me d’aquest desastre.

Així s’anomenava el poble on vivia la robot anomenada Arale. Però no tinc ganes d’escriure sobre les sèries japoneses que tenen com a protagonista un robot, sinó sobre Vilanova i la Geltrú.

La nostra Vila del Pingüí és força peculiar, encara que no ho és tant com alguns de vegades es pensen. Tot i així, tampoc és tan poca cosa com a alguns els hi agradaria que fós. Anem per pams.

Vilanova i la Geltrú, capital de la comarca del Garraf, no és tan coneguda internacionalment com la veïna Sitges. Això és positiu, perquè podem seguir més o menys amb la nostra identitat. La població ha crescut molt en poc temps. Això ha fet que, de moment, la gent que hi ha viscut tota la vida mantingui una mica la manera de fer les coses com sempre s’han fet. Així, doncs, conservem un Carnaval pintoresc, llarg i bastant important que no s’emmiralla amb cap altre (sigui el de Venècia, el de Rio o el de Cadis). Un dels aspectes que afavoreixen el Carnaval de Vilanova és la comparsa. El diumenge de comparses és un dels actes lúdico-culturals on hi participa més gent de la ciutat. És igual en quin barri visquis, quina edat tinguis, que siguis home o dona… quasi tothom surt o ha sortit a la comparsa.

Però no tot han de ser flors i violes. Perquè la gent que no vol sortir a la comparsa, què fa? Les persones que no suporten el Carnaval, on van?

La veritat és que a Vilanova i la Geltrú hi ha poques alternatives perquè, a partir de dijous gras, fa pudor de Carnaval a cada cantonada. Així que o et quedes a casa gran part del temps o te’n vas a un altre poble, ven lluny.

Ja per acabar, només falta dir que vagi bè als que marxin i que vagi bè als que es quedin.

Atentament,

Sr. Xim Pom

President de l’associació d’amics de la cultura vilanovina de tota la vida i el més enllà que desitgen que un dia llencin les seves cendres a la cara del Ventosa el dia de la comparsa i després d’haver fet un trifàcic al Rossell, un quinto al Celler, un tomb fins a la Pasífae i un bany a la platja del Far tot i deixar-se moltes coses perquè Vilanova és molt gran i Vilanova és un sentimiento que se lleva se lleva muy adentro.

Avui he jugat el partit decisiu de la temporada de Hat Trick i he guanyat.

Des de l’agost que tinc un equip dins d’aquest joc online de futbol. És un joc entretingut on has de fer de manager d’un equip. Els jugadors i els equips són inventats, però hi ha casi un milió de persones arreu del món que tenen el seu equip al hat trick.

Realment està força currat. Es juguen dos partits a la setmana, un de lliga els dissabtes i un amistós els dimecres.

Actualment, estic en la desena divisió de l’Estat Espanyol on n’hi ha onze. La temporada que ve, que serà la tercera en la que participo, estaré a novena i l’equip cada vegada em juga millor.

Com que el partit d’avui ha sigut molt emocionant i m’ha donat l’alegria de la victòria he volgut dedicar un post a aquest gran joc.

Fa dos dies vaig descobrir el bar del vaixell anomenat Fracàs.

Com a tots els bars, darrera la barra hi ha un cambrer que en aquest cas, a part de ser un fracassat com els altres triulants, és un capullo.

M’ha enganxat més d’una vegada robant copes als clients i m’ha fet fora els dos dies que hi he anat. Estava tan fart (i borratxo, perquè no dir-ho) que l’he llançat per la borda. Abans, però, li he pres la roba, en part perquè ja no suportava la pudor que feia la sudadera del Goofie que no m’he canviat en cinc dies. Ningú ha notat el canvi i ara sóc el cambrer del bar del Fracàs. Puc seguir bebent de gratis i ja no li he de prendre la copa a ningú. De moment, el jefe de cambrers només m’ha cridat l’atenció una vegada per vomitar a la cubitera.

Després d’haver sopat quatre dies seguits fora de casa toca renovar-se per dins. Dimecres, entrepà de bacó amb formatge, dijous, bratswurt, divendres, hamburguesa amb bacó i formatge, i dissabte, crep de pernil dolç i formatge. Tot amanit amb les salses marranes habituals.

Avui som diumenge i he decidit fer un dels meus caldos de verdures. Agafo totes les verdures que tinc a la nevera, algunes de les quals no sé ni com es diuen. Empunyo el ganivet de xef més gros dels que donaven amb La Vanguardia i em poso a pelar i trossejar com un locu. Netejo tot allò que he mutilat i ho poso a bullir en una olla grandeta amb sal i un rajolí d’oli d’oliva (que no falti mai enlloc una mica d’oli). I només toca esperar.

Realment, és un àpat gratificant, sa, mediterrani, que et fa passar la més grossa de les ressaques. I això no és tot, perquè a més fa la delícia de totes les dones, et fa irresistible i actua com un veritable afrodisíac si també ho acompanyes d’una copeta de vi. Així que la migdiada que segueix a aquest plat ja us la podeu imaginar (nyigui, nyogui).

Apa, doncs! Salut i bona cuina!

He conegut al capità del Fracàs. És un bon home que ha fet carrera per conduir aquest vaixell. Porta a les espatlles uns 500 expedients per negligència, 4 accidents mortals amb desenes de morts, 12 accidents sense víctimes greus, 15 accidents de càrrega i està inhabilitat fins al segle vint-i-dos. Realment es mereix l’honor de ser el capità del vaixell anomenat Fracàs. Es veu que el segon d’abord té un currículum millor que aquest (va enfonsar un creuer milionari provocant un naufragi de dos dies amb una cimera europea entre el passatge), però el seu fracàs és tan gran que no ha arribat a capità.

Ja estem un altre any en un altre any, com cada any.

La festa de cap d’any va anar molt bé, molta gent gaudint de bona música i bon rotllo per tot arreu. Love is in the air i tot això. Alguns no vam poder gaudir-ne tota la nit però vam tenir la nostra estoneta per ballar i beure. Fins aquí un comentari normal i corrent que no serveix per res (Aixó no serveix per res!)

Com serà el 2008?

Només puc parlar per mi mateix així que és el què faré.

El camíq que vaig trobar a finals del 2007 em sembla que m’ha portat a bon port i l’any 2008 serà millor que l’anterior. Amb alguna queixa, que sóc rondinaire de mena i sempre trobo alguna coseta. Com el genoll. Senyores i senyors, us comunico que tinc un genoll fet malbé, però, per sort la meva (mala traducció de por suerte la mía), no m’impedeix treballar ni caminar ni conduir, però no em permet fer exercici i ho estic començant a notar amb un estat físic lamentable que, si fa temps que ja ho era, amb un any més encara fa més pena. I vulguis o no, el cos és important perquè tots en tenim un, alguns més maco que uns altres i sobretot algunes.

Per acabar aquesta divagació que de ben segur no li interessa a ningú i que podriem encabir en el video famós que es caga i es pixa en els fotologs, els blocs i totes les mandangues de les que alguns raros del món fem ús, només vull dir que espero que la noia que estimo, que els meus amics (Si encara es pot dir així dels molt cabronassos) i que a tota la gent que aprecio (On no hi tenen lloc els esmentats anteriorment) passin un bon 2008.